Mentre camines, algú al costat et mira i somriu. 
Veu en tu el que mai mires. 
Pensa de tu el que mai penses. 
I s'obliga a recordar-te que camines perquè ho necessites, 
i que no ho faries si el del costat no hi fos. 

'Jo no sóc si tu no eres', et repeteixes. 

Jo sóc perquè hi som. 
Hi som per responsabilitat. 
Fins a la mort de les idees,
fins a la fi de la injustícia.

Ella contava els amics amb els dits d'una mà. Ho aplicava molt rigurosament, tant que quan un amic moria, en qualsevol de les facetes literàries de la mort, es tallava el dit que el representava. Quan altre amic no estava a l'alçada, s'arrancava la ungla que li corresponia, o es practicava incisions doloroses, sempre en funció i proporció a la gravetat dels fets. Tenia pràcticament controlada la tècnica de fer les tasques diàries amb els munyons, i mai es lamentava. Estava convençuda de que ningú sentia com ella la duresa que suposava una baixa pel camí. No és que els demés no ho passaren malament amb les pèrdues.
No.
Però el dolor era propietat seva.
Ella si sabia el mal que podia fer perdre algú, o una traició.
Ella contava els amics amb els dits d'una mà.

"Mentre buscava les tisores de sa mare pensà en un fet que ja li era llunyà. Es fixà en el llacet que es posava al dit a mode de recordatori fa només una setmana. No imaginava que un troç de llana taronja l'acompanyaria en tan breus i intenses aventures, fins a l'extrem que ara no volgués llevar-se'l.

Començà sent un instrument q resonava per al record d'altres coses més importants, i ha acabat integrant-lo al dia a dia. Li sembla que ara, vagament però, resona per a l'oblit. Però no sap ben bé de què.

Mentrestant, jo el mire i crec que si ara intentara desfer-se'n no podria, doncs la pell del dit què l'acollia temporalment semblava haber començat a crèixer per damunt del minúscul llaç. Prompte serà una part més d'ell. No li desagradava la idea, així que abandonà la recerca materna i es posà a intentar recordar quina fou la beneïda excusa que utilitzà per posar-se'l."

Llargues o curtes, distàncies
fetes de cartró,
d’un paper amb mots de diumenge
que vola doblegat en punta,
direcció a l’oest, a l’extrem de la terra.

Distàncies,
curtes i plenes d’ànsies
per trobar-te en el centímetre exacte.

Descobrir que són dos els infants,
els qui pujen cadires
per tocar la lluna al vidre aquesta i moltes més nits,
mentre al dormir somien haber-ho aconseguit.

A la carpeta hi pose els no dibuixos,
tothom sap que no guarde un sol paper
sinó culs i joies amb safirs.
Escriu-me dues línies ============================== a la pell
perquè descobrir el que penses
escrit amb bon traç

et centra,

m’orienta,--->
per saber
on està l’interruptor del mecanisme.

Un cop localitzat
que comenci la festa.

Seràs potser, una ombra
i les ombres també es cacen
gairebé com les papallones,
en pots
per alliberar-les després.

No he conegut cap vell expert
però sé que les ombres van en pots invisibles.
Perquè tindre’n una suposa
saber que vola lliure
per a volar, perquè vol,
al teu costat.

No calen pots per a caçar ombres,
només la seguretat
de que els ulls de ningú
brillen per casualitat.

Inserit en el rovell cuit d’un ou de ferro,
brut de la pols taronja del metall de les rutines imperants,
es pensava que no es tornaria a embolicar en sal.

La mar se li posà entre un i cadascun dels pèls d’aixelles i cames,
[més fàcil seria parlar de cabells]
com si la intimitat no tingués correcció
ignorant que està sent compartida sota la fredor fèrrica.

Ferro d’una clau.
Clau que se’n va entre les aigües
amb un somriure complaent
perquè de vegades és possible obrir sense tindre claus.

A sobre el peu brilla,
                                taronja
la pell rascada i morta,
doncs on abans hi era
ara hi queda
irritació que es recupera,
                                     veloç.
Eixa pols, o pell,
                         taronja
és rovell,
el rovell del desvestit
que muda a gal·les noves
i ho fa sol, acompanyat per un però.


Tu.

Ell volia escriure i després esborrar amb una mà.
Perquè escriure és esborrar
estira del fil i sabràs que mentre esborres avances
i l'infant inexpert esdevé art.

Ell volia escriure a la pols alguns noms.
Jo els escrivia en sorra de platja
però el vent que sempre arriba,
a empentes
m'obligà a ballar damunt, sobre vosaltres,
i ja només quedava escriure per ordenar.

Perquè escriure és esborrar,
esborrar avançar,
i pols o sorra
sorra o pols,
com ell moriré i mai ningú no sabrà
que a l'hora de la meva mort vos vaig recordar.

I ara fugaç busque si aquell anònim eres tu,
o només un desconegut més que comentà encertadament.
Però els desconeguts superficialitzen
així q seré jo qui donà en el clau aquell vint-i-quatre de novembre.
Jo mateixa.

He tingut una idea: comprar llonganisses seques i repartir-les pel carrer.

El record de la suor m’entela les ulleres de Sol,
i em miren estrany si repartisc fullets escrits amb seriositat i rigor.

De la idea faré un color, i l’embolicaré al meu coll.
Amb la idea faré soroll,
i pensaré que és cançó plena d’intel·ligents mots.

Malgrat que la idea siga meva,
quan tinga ressò
la mastegaré roja i salada
i te n’oferiré si en vols.

Torna a ser tu que sempre construïes castells.
Sense escarafalls feies de la boira baluards
de la sorra pilars
barbacanes d’encenalls.
Suplantant personalitats quan hi mancaven
i constituint associacions per trencar ambients desmanegats.
Avui he alçat els llibres de la pila, i allà a sota hi era.
Plànols sobre pèsols
sabedors que es dibuixaven quasi sols,
cuinats al caliu d’un perol forjat per TOTS.
Ara veus camins humans
on la construcció torna a ser tu.
I només hi ha folre per encetar de nou
el treball d’agulles que apedacen sobre manilles.
Ara faràs castells de persones.
 
Per a elles construïes al desdibuixar els camins liquats del treball solitari.
El tren es mou, però l’estació… l’estació es queda.

He vist un gos groc passejant pel carrer
i he pensat que podia ser diumenge
perquè només els diumenges surten els gossos
a passejar les gales noves.

Després he vist una gata verda
i he tingut clar que era dissabte
perquè els gats només es pentinen els dissabtes.

Però al veure’t a tu,
amb el teu somriure en alça
m’he adonat que era un dia especial
i ara em trobe amb presses buscant
on vaig posar aquella corbata
de color indefinit.

No més morts en vida
només aires d’ajuda mútua.
No més corfes pudentes,
només nous dolces de benvinguda.

No més esbossos literaris
només carícies sinceres.
No més Només.

Menys exigències i diaris foradats
Només vida.
Només amic.
Només comprensió.
Només un més.
No més.

A sota les comares hi havia una nena
tímida i borrissola tota ella
que mirava i mirava 
a la recerca dels ànims i riures d’enfront.

I escrivia amb clarions al terra,
mentre la mare li impedia
                                    sense èxit
els romanços de la germana
tímida i atenta tota ella.

Embutxacava hàbil les pinzes
als jaquetons de les visites
com si pensara en pessigar una mica d’afecte
a les mans de cadascún dels propietaris
d’aquells espesos abrics de dissabte.
 
Quan marxen les visites.

Pinten sobre tela mullada amb troços d’il·lusió
dibuixos que al seu cap prenen trellat,
i miren als ulls d’enfront a la captura de comprensió
d’escenes fantàstiques,
de llops,
magdalenes,
personatges màgics
amb els rotuladors del got de plàstic.

Quines germanes,
quines artistes
tímides i resoltes totes elles.

Avinguda de ginkgos,
triangle àmbar de pas cautelós.
Pasos silenciosos de gent que cavil·la,
i allà estàs tu majestuosa bicicleta
que honres la mort dels vells traslladats
per collir meditació profunda en el seu si
i esvair els dubtes de la teva existència.

Immigrants lliures llauna en mà
construeixen el futur de l’ahir,
jubilats concentrats esperen
el fi de l’edifici vital.


Babel entre sabates de corda,
paraules estranyes que ressonen semblants.
Que lliguen l’existència de l’inconscient
mentre escriuen a les pàgines de la història
batalles entre falsos diferents.


Porta’ns allà on les sargantanes s’escalfen.
Explica’ns perquè el Sol al matí no es pon,
compra per a nosaltres una mica de llonganissa seca
d’eixa que menjarem abans
quan encara no reconeixiem el sabor salat del passat.
Serà suor d’anys ençà

en bicicleta.

- Fes-me riure, per favor!
- Per què? - increpà l’amic.
- Tu fes-ho.

L’amic s’apressurà a posar en pràctica les seves estratègies. Li contà un acudit, li suavitzà les aixelles amb les mans. Fins i tot li va fer carasses. Res.

- Ho sento. No puc.
- Vaja amic! Va! Tira!

I l’home pacientment tocà amb lleugeresa aquell punt màgic del seu cos que només ell coneixia. Les rialles esclataren a l’instant.

- Veus, com es fa?

Tinc ocells blaus a les mans. Ni un ni dos ni tres. 
Dels quatre, tres majors i un petitó. 
He trobat agulles per cosir la pell de la revolta
esgarrada per accident en un estúpid capbussó
amb la mata de punxes que ha crescut al davant de la porta
i espanta als veïns amb el soroll que el vent li imposa.
El tribunal popular ha parlat. Allibera les aus.

Escriu-me dolçades en blocs de gel que els posaré a escalfar lentament. 
Només així seran perpètues en un món de somnolents i arcaiques permanències. 
Respirem junts el baf de la cassola i absorbirem cadascú les paraules que ens ressonen. Lletra a lletra vibrarà un text complet, 
nota a nota el gel conformarà música perpètua. 
Els últims encenalls de glaç es fondran amb el brou de l’emoció escriptora 
que decidí dedicar-me aquelles darreres paraules dolces.

Un estant

El primer document d’una nova constel·lació.

El llibre que estrena l’estant.

Meditació profunda de títols grandiosos. Arraps d’autors varis. Imaginació al poder, un text curt serà poderós.
La cerca tranquil·la ha conquerit universos aquarel·lats, llibres d’ençà amagats per ser llegits a la profunditat dels oceans de província.
Fonaments de la nova construcció vital. D’un viatger que quan per fi avista Ítaca, li somriu, i pega la volta.

El primer llibre de l’estant.

(versió musicada)

Sambori per a tots. Olor a tancat.
Els tres barrets penjats.
Un per al fred, i els altres dos per a pensar.
Per fi has mirat darrere dels pilars
i els peus t’han dut ferms lliscant
a una nova realitat,
un adéu al passat.

Uns xiquets que passen, juguen, miren i se’n van.
Igual em compre un tambor i l’aprenc a tocar
amb la pell girada, i eixuta de tres trobadors locals.

Llegeixes el conte per darrere,
i et sembla trobar al dimoni
narrant anuncis de compreses
enlloc d’intentar-te convèncer.

Has mirat al cel i has vist que no hi ha res
i t’ha semblat magnífic i grandiós.
A l’última bossa de plàstic posaràs les pedres
i amb elles construiràs un futur dolç, escalfat, alegre.

I seràs per sempre
el que sempre volgueres ser:
Un nadó entre bolquers, un fuster entre ferrers, un artista entre profans.
Una pedra decorada per un nen.