L'aire que respire està ací. Però no dins d'aquesta sala, ni suspès sobre el cap, tal vegada subjectat sobre uns pensaments oberts de mires amb fil del metall de les llibertats.
No està dins de l'armari, ni tan sols es troba dins de l'espai que habite. Però l'aire que respire està ací. Ací, ara mateix. En aquest mateix instant. Ni és el mateix d'abans, ni és el que vindrà de seguida. És un aire canviant. Però em cobreix la necessitat vital de respirar.
Aires canviants, gràcies als que sobrevivim a les monotonies de la desídia i la mediocritat.
Està fora, està per tot arreu. S'expandeix, fins ocupar-ho tot. No vols? Ho sento, però és aire. Només et queda una possibilitat, deixar-lo passar, amic meu. I encara i tot, ja pots evitar-lo, que ocuparà cada porus de la teva pell, cada espai intercel·lular, cada lloc buit d'eixos tan enormes que t'ocupen entre pensaments intel·ligents.
Indefugiblement, aire de món, d'un món viu i en moviment.

Porta't bé, no tires l'esmorçar i si veus una baralla, fuig. Fiiiiiiiiiiiuuuuuuu!

cAMINA;, ESCOLTA i ESTUDIA, Nó FACES FALTES AL ESCRIURe.

Treballa. Sobretot treballa. No treballar és de malfeiners. Zzzzzzzz...

fes-ho tot bé, se-------gue-------ix------la------lí-------nia------de------punts, fes el que s'espera que faces,
                               m

                                i

                                ll

                                o

                                r

                               

                                e

                                n

       

                                l

                                í

                               n

                                i

                                a

                                r

                                e

                                c 

                                t

                                a.

Ves a dormir prompte, saluda a tothom que saludar és de persones. Ajuda a casa, tranquil, ja fregará la mare. Vigila amb les tornes del pa.

Balla, però no et divertisques massa. No begues. Al Nadal sí, un brindis?

Creu, sobretot, creu.

No sobrevalores la felicitat, que no és per a tant. Si ho penses, ser infeliç és l'únic que tens mentre la felicitat arriba.

Abrigat a l'hivern.

Per la nit, que somnies amb els angelets. Però de dia, no somnies despert. Sigues ordenat, guarda-ho en pots. Per si de cas. Posa els peus a terra i si vols volar, fes-ho en avió;

i sobretot, no portes sorra a casa amagada a les sabates.

La carta no arriba. Està rabiós. Mira la bústia. Mataria al carter. Ha de ser problema del servei. Mira la bústia. Perquè sortir, ha sortit de l'origen... Quasi segur que ha sortit. Vaig a menjar alguna cosa. Mira la bústia. Prepara unes nous. On està l'obridor de nous?. Es posa a llegir. Mira la bústia. No és possible. Confiava en l'enviament. Com sempre que el desitja i està. Canvia de llibre. Deixa el llibre i posa música. Mira la bústia. Decidit. Se'n va a reclamar-la. I si es creua al carter, li canta la cartilla. La culpa és seva, doncs la carta, ha sortit. Estic segur. Quasi del tot.

Mira la bústia. Està buida. Ja són les dues. El carter ja no passarà. Està trist. Potser demà. Deixa de mirar la bústia. Però només un instant.

- He vist vàries vegades com posaves de menjar al polp, avui – li digué la jove experta al jove impacient.

- És que el vull tant...

- Has de dosificar-te – començà a explicar-li ella – no pots estar a totes hores damunt d'ell. No es bo per a tu, doncs no gaudeixes del teu temps. No és bo perquè ell no s'adona, però quantes més vegades el visites i l'alimentes, més s'engreixa, menys s'esforça per filtrar l'aliment que normalment extrau sol de l'aigua i les algues.

- Però – replicà el jove impacient – És que el vull tant...

- Doncs això és important fins i tot per a un polp: mantindre la possibilitat de la manca d'aliment el fa estar alerta, i reflexionar sempre sobre allò que vol i que necessita de tu constantment. Alimentant-lo tant estàs matant-lo en vida. Es fa còmode, satisfet, el seu cervell es para. El neguit i l'incertesa ens fan a tothom, fins i tot als polps, estar alerta. M'has de prometre que no li donaràs res més, i el deixaràs descansar, almenys fins demà.

- D'acord – li va respondre el jove – Crec que ho he entès.

Ella va abandonar l'habitació, descreençada. Ell observà la seva sortida. S'apropà a la peixera. Agafà el pot de menjar del polp. 

Va sentir que no devia. El polp havia de ser lliure d'aquestes cadenes alimentícies. Però el seu cor ja havia decidit per ell. La necessitat de demostrar-li repetidament el seu amor amb gestos estúpids i maldestres, com posar-li menjar o mirar-lo durant hores a la peixera, governava ja tot el seu enteniment. Una vegada més, l'alimentà.

Ell i ella escolten música. Música interessant. Dos mil cinc-centes cançons alliberades al reproductor. De sobte sona una. Ell s'alça de la cadira, la coneix, tot i no recordar qui la canta. Però és enormement familiar. Amigablement familiar. Li recorre el cos un secret sentiment de plaer, el dejavú d'un record que no recorda, però que li agrada tant... Malgrat tot, el nom de la pantalla és desconegut per a ell. Cavil·lós, i gens decebut alhora, torna a la butaca i pensa. Però no crida l'atenció. És tracta d'una rèmora petita, que en uns segons desapareixerà.

Instants després d'acabar la peça, li puja des dels peus la mateixa sensació delitosa. Aquesta vegada no espera massa, s'aixeca de cop sense fer gens els ulls grossos. Ella el mira sobtada. Aquesta vegada tampoc reconeix el nom de la pantalla. El plaent sentiment s'instal·la ara a l'estómac junt als badalls de fam i les papallones de les seves il·lusions més camuflades. No sap que és, però influències passades el fan pensar que el que passa significa quelcom important.

Estaria dues vides més escoltant eixes cançons, però no sap perquè.

Ara està adormit. Ella s'aixeca. Apaga el reproductor.

Ell continua dormint. La música continua sonant, a dintre seu. Per sort, ja no es desempallegarà mai d'ella.

Duu dies buscant i no troba el moment adequat. No hi ha espai per poder creuar carícies. Passa la mà sobre l'antiquíssim llom elàstic del jove gat d'ulls melosos, una i altra vegada. I espera què ningú escolte el seu cascavell. Que no moleste cap veí tafaner. Però el gat és esquiu, magnífic, solitari. Mira i veu, però disfruta del joc sense que parega importar-li que la seva ama està, irremeiablement sola.

La joven estudiante entró

a comprar queso en la charcuteria,

antes de acudir a su cita

                                      importante.

- La última?

- Yo – respondió alguien.

Toda la cola se giró para corroborarlo.

Esperó
pacientemente
su turno.

Cuando ya le tocaba,
la señora mayor con prisas
cruzó la sala directa al mostrador.
- Ponme...

La joven, miró a su alrededor.

Y esperó su nuevo turno.

- Punyetes!

- Què?

- No entenc res.

- No potser. Tú sempre has tingut una avidesa especial per a la lectura comprensiva. M'ho deixes veure? - agafà el paper, i començà a llegir en veu alta.

- "La idiosincrasia de éste tedioso momento familiar impidió a su cerebro que crease imágenes mentales que justificasen el placer que, en su modesta opinión, debia sentir por verse rodeado de tanta gente querida".

- Uff... Quina ràbia. No entenc res - digué, alhora que decidia fer una segona lectura concentrant-se i a poc a poc. I una tercera. Finalment, ho traduí.

- Saps el que significa? Què "el dinar familiar era un conyàs".