I ara fugaç busque si aquell anònim eres tu,
o només un desconegut més que comentà encertadament.
Però els desconeguts superficialitzen
així q seré jo qui donà en el clau aquell vint-i-quatre de novembre.
Jo mateixa.




He tingut una idea: comprar llonganisses seques i repartir-les pel carrer.

El record de la suor m’entela les ulleres de Sol,
i em miren estrany si repartisc fullets escrits amb seriositat i rigor.

De la idea faré un color, i l’embolicaré al meu coll.
Amb la idea faré soroll,
i pensaré que és cançó plena d’intel·ligents mots.

Malgrat que la idea siga meva,
quan tinga ressò
la mastegaré roja i salada
i te n’oferiré si en vols.

Torna a ser tu que sempre construïes castells.
Sense escarafalls feies de la boira baluards
de la sorra pilars
barbacanes d’encenalls.
Suplantant personalitats quan hi mancaven
i constituint associacions per trencar ambients desmanegats.
Avui he alçat els llibres de la pila, i allà a sota hi era.
Plànols sobre pèsols
sabedors que es dibuixaven quasi sols,
cuinats al caliu d’un perol forjat per TOTS.
Ara veus camins humans
on la construcció torna a ser tu.
I només hi ha folre per encetar de nou
el treball d’agulles que apedacen sobre manilles.
Ara faràs castells de persones.
 
Per a elles construïes al desdibuixar els camins liquats del treball solitari.
El tren es mou, però l’estació… l’estació es queda.

He vist un gos groc passejant pel carrer
i he pensat que podia ser diumenge
perquè només els diumenges surten els gossos
a passejar les gales noves.

Després he vist una gata verda
i he tingut clar que era dissabte
perquè els gats només es pentinen els dissabtes.

Però al veure’t a tu,
amb el teu somriure en alça
m’he adonat que era un dia especial
i ara em trobe amb presses buscant
on vaig posar aquella corbata
de color indefinit.

No més morts en vida
només aires d’ajuda mútua.
No més corfes pudentes,
només nous dolces de benvinguda.

No més esbossos literaris
només carícies sinceres.
No més Només.

Menys exigències i diaris foradats
Només vida.
Només amic.
Només comprensió.
Només un més.
No més.
A sota les comares hi havia una nena
tímida i borrissola tota ella
que mirava i mirava 

a la recerca dels ànims i riures d’enfront.

I escrivia amb clarions al terra,
mentre la mare li impedia
                                    sense èxit
els romanços de la germana
tímida i atenta tota ella.

Embutxacava hàbil les pinzes
als jaquetons de les visites
com si pensara en pessigar una mica d’afecte
a les mans de cadascún dels propietaris
d’aquells espesos abrics de dissabte.
 

Quan marxen les visites.

Pinten sobre tela mullada amb troços d’il·lusió
dibuixos que al seu cap prenen trellat,
i miren als ulls d’enfront a la captura de comprensió
d’escenes fantàstiques,
de llops,
magdalenes,
personatges màgics
amb els rotuladors del got de plàstic.

Quines germanes,
quines artistes
tímides i resoltes totes elles.
Avinguda de ginkgos,
triangle àmbar de pas cautelós.
Pasos silenciosos de gent que cavil·la,
i allà estàs tu majestuosa bicicleta
que honres la mort dels vells traslladats
per collir meditació profunda en el seu si
i esvair els dubtes de la teva existència.

Immigrants lliures llauna en mà
construeixen el futur de l’ahir,
jubilats concentrats esperen
el fi de l’edifici vital.


Babel entre sabates de corda,
paraules estranyes que ressonen semblants.
Que lliguen l’existència de l’inconscient
mentre escriuen a les pàgines de la història
batalles entre falsos diferents.


Porta’ns allà on les sargantanes s’escalfen.
Explica’ns perquè el Sol al matí no es pon,
compra per a nosaltres una mica de llonganissa seca
d’eixa que menjarem abans
quan encara no reconeixiem el sabor salat del passat.
Serà suor d’anys ençà

en bicicleta.

- Fes-me riure, per favor!
- Per què? - increpà l’amic.
- Tu fes-ho.

L’amic s’apressurà a posar en pràctica les seves estratègies. Li contà un acudit, li suavitzà les aixelles amb les mans. Fins i tot li va fer carasses. Res.

- Ho sento. No puc.
- Vaja amic! Va! Tira!

I l’home pacientment tocà amb lleugeresa aquell punt màgic del seu cos que només ell coneixia. Les rialles esclataren a l’instant.


- Veus, com es fa?

Tinc ocells blaus a les mans. Ni un ni dos ni tres. 
Dels quatre, tres majors i un petitó. 
He trobat agulles per cosir la pell de la revolta
esgarrada per accident en un estúpid capbussó
amb la mata de punxes que ha crescut al davant de la porta
i espanta als veïns amb el soroll que el vent li imposa.
El tribunal popular ha parlat. Allibera les aus.

Escriu-me dolçades en blocs de gel que els posaré a escalfar lentament. 
Només així seran perpètues en un món de somnolents i arcaiques permanències. 
Respirem junts el baf de la cassola i absorbirem cadascú les paraules que ens ressonen. Lletra a lletra vibrarà un text complet, 
nota a nota el gel conformarà música perpètua. 
Els últims encenalls de glaç es fondran amb el brou de l’emoció escriptora 
que decidí dedicar-me aquelles darreres paraules dolces.

Un estant


El primer document d’una nova constel·lació.

El llibre que estrena l’estant.

Meditació profunda de títols grandiosos. Arraps d’autors varis. Imaginació al poder, un text curt serà poderós.
La cerca tranquil·la ha conquerit universos aquarel·lats, llibres d’ençà amagats per ser llegits a la profunditat dels oceans de província.
Fonaments de la nova construcció vital. D’un viatger que quan per fi avista Ítaca, li somriu, i pega la volta.

El primer llibre de l’estant.




(versió musicada)


Sambori per a tots. Olor a tancat.
Els tres barrets penjats.
Un per al fred, i els altres dos per a pensar.
Per fi has mirat darrere dels pilars
i els peus t’han dut ferms lliscant
a una nova realitat,
un adéu al passat.

Uns xiquets que passen, juguen, miren i se’n van.
Igual em compre un tambor i l’aprenc a tocar
amb la pell girada, i eixuta de tres trobadors locals.

Llegeixes el conte per darrere,
i et sembla trobar al dimoni
narrant anuncis de compreses
enlloc d’intentar-te convèncer.

Has mirat al cel i has vist que no hi ha res
i t’ha semblat magnífic i grandiós.
A l’última bossa de plàstic posaràs les pedres
i amb elles construiràs un futur dolç, escalfat, alegre.

I seràs per sempre
el que sempre volgueres ser:
Un nadó entre bolquers, un fuster entre ferrers, un artista entre profans.
Una pedra decorada per un nen.