- He de llegir un llibre. 
- Per què tan exhortatiu? 
- M'ho han demanat a classe. Però no entenc res. 
- I vos ha explicat de que va? - li pregunta l'amiga encuriosida. 
- De la vida i la mort. 
- Vida i mort?! - l'amiga s'accelera indignada - I sandvitx de nocilla... vaja explicació! 


No et convide només a aprofitar aquest moment. Quan s'aprofita un moment? Quan perd banalitat, protagonisme envers la quotidianitat, essència d'allò que ÉS. I quan s'és quelcom, s'és amb totes les conseqüències, a la Rousseau. No es pot ser sense SER. Aprofita el moment ara, per a fer el que pugues. Fes coses que transcendisquen ara, no les deixes per a un altre dia, doncs el futur és incert. El futur és una crisi constant, tothom ha apagat els llums per estalviar, i per això no el veiem. 
Però no només et convide. És una oportunitat que no es pot deixar fugir, com el temps. Pren-ho, i ja em contaràs. És una oportunitat per a l'acció, més enllà de la reflexió. Carpe Diem no és el dia de la carpeta. Carpe Diem és un crit al cel dels ociosos, dels acomodats, sota la letargia dels rovellats. O ho prens, o no ho perds. Eres tú qui es perd. Perds els teus jo. Per damunt de tot el jo ciutadà, responsable, compromés, transformador. Fes un passeig per la platja del poble. Has vist eixe vell de Llach a l'espigó, mirant la mar? quin mentider, 
fa memòria del plaer que va frenar, 
cada albada de goig que es va negar, 
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys (textual). 

Encara no saps el que vull dir, per què no t'ho he dit. Però és senzill: no aprofites aquest calor, no només això. Llegeix textos de gomaespuma, vesteix-te ben ràpid i despullat lentament, però per damunt de tot, somnia en un altre món. No qualsevol cosa, sinó EIXES COSES. Les que serveixen per a estar vius, per a SER i/o no ser, canviar el món. I si al final et deixes reduir, per ser esclau o explotada, ja sabràs de què has de tindre por, Brech t'ho avisà. Quan moris com les bèsties, tots morirem igual, apunta't el meu telèfon, i ens avises del que trobes a ell i a mi, que tindrem molta curiositat.

Se sent malament, irònicament, doncs sempre ho tingué davant i mai s'adonà. El cor de la fruita ha madurat, i roman dolç i tranquil. Hi ha coses que són només per a certs moments de la vida. De vegades eres tu, que ja estàs preparat per fi. Altres és allò que et disposes a aprendre, que fins al moment no estava “preparat” per a tu. De vegades calen milers d'anys per a que dos planetes s'alineen. I el moment dura instants en l'escala temporal planetària. Instants, que acaben sent eterns. Moments, que s'esvaeixen uns darrere uns altres, però sempre moments. Això, és aprendre. Estar preparat.
Cú no siente mucho. No sale de casa. Hace años que no lo hace. Pero no está enfermo. Y no, no está blanco como la harina, pues tiene un balcón precioso, con plantas muy bien cuidadas. Tampoco está loco. Simplemente, no sale, porque sabe que todo lo que pueda hacer no va a servir para mucho. Su objetivo final al hacer cosas, simplemente, no puede conseguirse. Esa es su conclusión. Y por eso no hace nada.

Todo empezó un dia en que se le ocurrió que era una tonteria hacer la cama, pues al final del dia volveria a deshacerla para meterse dentro. Ésto ya lo habia pensado antes, pero nunca tan profundamente. Comparado con la historia de la Odisea, y el tejer y destejer contínuo de Penélope, la ordinaria tarea de hacer la cama se convierte en todo un reto filosófico. Dejó de hacerla.

En otra ocasión hablando con un amigo le comentaba ante su rostro pasmado e incrédulo que no le gustaba empezar relaciones nuevas. Y que iba a evitar las que ya tenia, pues temia el momento de la ruptura. De hecho, fue la última vez que se vieron. Con el tema de las mujeres, se justificaba así no puedo verte, verás porqué. Podriamos quedar mañana a tomar un café, y pasado iriamos al baile, rozariamos dedos despistados, y tal vez al otro, hariamos el amor apasionadamente. Pero no dejo de pensar que en breve tendremos una discusión, seguro. Y te quedará un regusto desagradable, aunque la resolvamos. Que algun dia diré una palabra fuera de lugar, te ridiculizaré en público o no gustaré a tus padres. Y nos preocuparemos. Sufriremos. Igual que con mi antigua esposa, todo esto se acabará y entonces para que habremos perdido el tiempo?

Por eso, ahora no sale de casa. ¿Para qué? Ahora, por fin, está liberado de todos los problemas y placeres, maldades y suspicacias del mundo. Ahora ya no le pasa nada, y por eso está mejor. No se entretiene por el camino, va cierto hacia sus metas. Nada ni nadie le despista. Sus dias son todos iguales. Ni un sobresalto. No se cuestiona. Ni una coma fuera de lugar, nada que nadie le pueda reprochar. Cero errores, cero cosas que enmendar, eso también cuesta trabajo. No se plantea decisiones vitales, pues ya no le hace falta hacerlo. Ahora está liberado totalmente.

Ahora, simplemente, vive. Si es que eso es vivir.