Mentre camines, algú al costat et mira i somriu. 
Veu en tu el que mai mires. 
Pensa de tu el que mai penses. 
I s'obliga a recordar-te que camines perquè ho necessites, 
i que no ho faries si el del costat no hi fos. 

'Jo no sóc si tu no eres', et repeteixes. 

Jo sóc perquè hi som. 
Hi som per responsabilitat. 
Fins a la mort de les idees,
fins a la fi de la injustícia.

Ella contava els amics amb els dits d'una mà. Ho aplicava molt rigurosament, tant que quan un amic moria, en qualsevol de les facetes literàries de la mort, es tallava el dit que el representava. Quan altre amic no estava a l'alçada, s'arrancava la ungla que li corresponia, o es practicava incisions doloroses, sempre en funció i proporció a la gravetat dels fets. Tenia pràcticament controlada la tècnica de fer les tasques diàries amb els munyons, i mai es lamentava. Estava convençuda de que ningú sentia com ella la duresa que suposava una baixa pel camí. No és que els demés no ho passaren malament amb les pèrdues.
No.
Però el dolor era propietat seva.
Ella si sabia el mal que podia fer perdre algú, o una traició.
Ella contava els amics amb els dits d'una mà.

"Mentre buscava les tisores de sa mare pensà en un fet que ja li era llunyà. Es fixà en el llacet que es posava al dit a mode de recordatori fa només una setmana. No imaginava que un troç de llana taronja l'acompanyaria en tan breus i intenses aventures, fins a l'extrem que ara no volgués llevar-se'l.

Començà sent un instrument q resonava per al record d'altres coses més importants, i ha acabat integrant-lo al dia a dia. Li sembla que ara, vagament però, resona per a l'oblit. Però no sap ben bé de què.

Mentrestant, jo el mire i crec que si ara intentara desfer-se'n no podria, doncs la pell del dit què l'acollia temporalment semblava haber començat a crèixer per damunt del minúscul llaç. Prompte serà una part més d'ell. No li desagradava la idea, així que abandonà la recerca materna i es posà a intentar recordar quina fou la beneïda excusa que utilitzà per posar-se'l."

Llargues o curtes, distàncies
fetes de cartró,
d’un paper amb mots de diumenge
que vola doblegat en punta,
direcció a l’oest, a l’extrem de la terra.

Distàncies,
curtes i plenes d’ànsies
per trobar-te en el centímetre exacte.

Descobrir que són dos els infants,
els qui pujen cadires
per tocar la lluna al vidre aquesta i moltes més nits,
mentre al dormir somien haber-ho aconseguit.

A la carpeta hi pose els no dibuixos,
tothom sap que no guarde un sol paper
sinó culs i joies amb safirs.
Escriu-me dues línies ============================== a la pell
perquè descobrir el que penses
escrit amb bon traç

et centra,

m’orienta,--->
per saber
on està l’interruptor del mecanisme.

Un cop localitzat
que comenci la festa.

Seràs potser, una ombra
i les ombres també es cacen
gairebé com les papallones,
en pots
per alliberar-les després.

No he conegut cap vell expert
però sé que les ombres van en pots invisibles.
Perquè tindre’n una suposa
saber que vola lliure
per a volar, perquè vol,
al teu costat.

No calen pots per a caçar ombres,
només la seguretat
de que els ulls de ningú
brillen per casualitat.

Inserit en el rovell cuit d’un ou de ferro,
brut de la pols taronja del metall de les rutines imperants,
es pensava que no es tornaria a embolicar en sal.

La mar se li posà entre un i cadascun dels pèls d’aixelles i cames,
[més fàcil seria parlar de cabells]
com si la intimitat no tingués correcció
ignorant que està sent compartida sota la fredor fèrrica.

Ferro d’una clau.
Clau que se’n va entre les aigües
amb un somriure complaent
perquè de vegades és possible obrir sense tindre claus.

A sobre el peu brilla,
                                taronja
la pell rascada i morta,
doncs on abans hi era
ara hi queda
irritació que es recupera,
                                     veloç.
Eixa pols, o pell,
                         taronja
és rovell,
el rovell del desvestit
que muda a gal·les noves
i ho fa sol, acompanyat per un però.


Tu.