La Màgia de l'Aplec I

// // Leave a Comment

És evident. Una amiga és una amiga, tot i que tinga manies. Tot i que es pegue gomets. Al cap i a la fi, a qui li importa si té la subtil mania de sentir-se bonica cada cop que oblida (o no...) eixes enganxines colorides i infantils al seu cos. A mi no. Silenciosa, segonplanista, certa i segura, insconsistències volàtils cada cop que no coneix camí de retorn. Reminiscències de soroll sord metàl·lic quan per fi arriba la resposta que sempre arriba. Reina de visites guiades als jardins verges col·lectius. Blanca i bruna. Rollet hippi punki, per un ús del lila i el negre que la bateja tímida i amb força.

 

Vaixells salvadors, a la fi del rellotge sabrà dir-te que has d'avituallar. Entre riures i algeps. Cap al coneixement mutu, el més sorprés sóc jo, estic segur. Quan ens tanquem tots al bunker maia somiarem estar envoltats d'un gran equip multidisciplinar de potents educadors que sabran per on començar quan ja no quede res. I ella és un d'ells. Quan mires als teus peus i veges amb qui camines, t'encantarà notar, com jo faig, que qui trepitja les passes del company del davant no eres tú, som els dos. Ella també. I quan veges que no camines sol, t'alegrarà saber que algú que vol canviar el món ha decidit fer-ho amb tú, amb el que creus. Prova és de que no es poca cosa.

L'aplec ens descobreix coses. Seran els gomets. 


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada