La Màgia de l'Aplec II

// // Leave a Comment
Amb pantalons o sense ells, ell sempre caminava. L'energia invisible de qui duu capes invisibles, però no és invisible, a tenor del bon teatre que ha construit. Quan jo dubtava, només mirava a la parella del bombí i la perruca afro, i allí estava ell, caminant. Sempre caminant. Sempre sempre sempre. Quan les rates apremiaven. Acorralaven. No era el meu company encara quan jo ja el mirava savent que treballava pel bon camí, el que acavà confluint amb el meu com no podia ser diferent. Entre pomeres d'utòpics, i blanquejos posteriors, cap bang suplantarà la bohnanza del que feiem. Socialdemòcrata convençut, que no enten de poders fàctics, construint anarquia llibertària i educadora amb la militància de les llibertats com a única bandera. Tu sapigueres abans que Tolstoi quanta terra necessitava un home. Tu parlares d'educació abans d'alçar-te de la immaduresa adolescent. Amb armaris o sense ells, sempre et vaig mirar per darrere, entre bambalines, o des del despatx de l'animador que tot ho controla i res sap amb certesa humana. 
Caminaràs per brosses fines, verdosos prats. Seràs sempre tímid, reservat. No et despullaràs mai tot i haver oblidat els pantalons qui sap on, perquè saps que quan peles les taronjes totes acaven tenint pinyols, malgrat que alguns siguen minúsculs. 
Eixa perruca afro no impedirà que expliques a qui escolta vestit acudits amb humor entollat, xapoteig de katiuskes desgastades. 
Forcall ha posat estàtua a un tio en gallumbos que un diumenge es posà la boa per fer un gran discurs. Han passat mesos sencers, i la boa no apareix. Però tinc sospites de qui la duu encara posada per les nits, i es fotografia front a l'espill en calçotets repetint textos amb accent francés.

Quins amics!    

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada