Un japonès a Xilxes, un viatge normal, un despiste

// // 3 comments
Tots els dies no són perfectes.
Uns arbres estan verds i altres secs.
L'hivernacle es desmunta uns mesos a l'any, per ventilar-se.
Millor que ser hivernacle, plàstic q desapareix. Quedar-se immòbil a l'espera de nova cobertura.
Els cards si són perfectes, en línia.
Descreua cames per a seure. Una i un.
Amb el cul col•locat, reprendre és qüestió d'instants. Un dia desllavassat.
No encertar és natural, casualitat convertida en rutina.
Murakami em mira amb certa inclinació a no dir res.
Faré que no l'he vist, no sé japonès.
Una cara familiar la seva. Però no, és simple xafardeig.
Al costat Punset es fa el resabut.
Més cards torts.
Tu mejor amigo siempre tiene 90 minutos para ti, resa l'anunci.
Tu mejor amigo, el futbol.
Preguntar és útil, en dies com avui.
Per estalviar viatges.
També per saber, conèixer.
De sobte allà va ella, l'escandalosa de les bosses de midó, l'ecologista ignorant.
No sé que diu.
El mareig del quefer, del quedir, quan les idees ja no poden seure al mateix lloc, necessiten reubicar-se literalment per mirar endavant, i no posar-se cap per avall.
I Murakami a punt d'acabar.
Posem gomina a les idees, fixem-les!
Ai!
Què no trenquen la concentració amb un boli blau, que les idees són passatgeres d'un tren erràtic que no va enlloc, para on vol i si has de baixar, no pots!
Almenys, algú riu agradablement.
Què tindrà la fusta noruega?
Si la mastegues, diuen els experts que trobes més que records perduts, memòria si és que realment vas arribar a saber-ho, norwegian wood que és gps d'allò que no està avui, fent imperfecte el dia.
O no. Mai havia fet viatge tan llarg per a res.
Ser verge en viatjar a enlloc.
Una cosa és conèixer i l'altra buscar semblances amb algú conegut.
Acabe d'adonar-me'n: Punset i Murakami no són amics.
Un comença, l'altre quasi acaba.
Encenguem els llums mentre quede Sol.
Després, ja no es trobaran per conversar, i ho tenen difícil quotidianament, gràcies a un tipus de complot que els priva el dret a reunió. Haurà de ser a fosques.
A la butxaca duia un dia, però no el trobe,
l'he perdut.
Si algú el veu, que m'ho diga.
Adéu científic! 
Adéu japonès!
 
La foto, nascuda al flickr, i perfecta per a l'ocasió

3 comentaris: Leave Your Comments

  1. M'agrada llegir el text una vegada me'l has explicat...

    ResponElimina
  2. fas un remolí i llances allà els teus pensaments. Deixes que cadascú faça la seua, que pregunte per no haver de fer el camí, o bé per la passió que hi pose, però tu ens sacseges en eixe remolí que ara és mou com un corrent de la consciència.

    No crec que el temps d'eixe viatge no haja sigut per a res.

    abraçades i fins prompte!

    ResponElimina
  3. això que quasi no t'he contat res...

    M'alegra que hages intentat fer-ho.

    ResponElimina