L’últim senyal de ràdio del dia tretze era tènue, però venia de casa. Li demanaven tornar, s’entrellegia sota les interferències. Havia de parar a posar combustible, fer unes soldadures, no pensava que la nau resistís l’últim viatge. Volies vindre a buscar-me, però jo encara no m’havia cordat la última sabata.
En un minut estic amanit!… i desaparegueres a l’horitzó.
La nau quasi no es despegava de la línia de mar, però en un últim intent de caure, s’encaminà per fi tremolosa al seu destí.
Com si els qui pressionen pogueren comprendre. Quan més constrenyen és quan es pot resistir. Això m’has ensenyat.
És la única manera! Escridassava el món de les bones costums.
No queda alternativa! Imprimien les grans rotatives (dixit).
Però aquella si hi era, l’alternativa de la nau envellida per les aventures. Només havia d’arrancar-la, però gairebé li quedava empenta. En l’últim alè, i trencant com al llarg de tota l’aventura alguns rellotges de sorra, ja ha aterrat a Mart. Un viatge seré, net. Directe.
Arriba quan la festa de benvinguda ha retirat les garlandes. Aparcada, espera, i una lleu brisa llunyana li porta l’olor de croissants recentment cuits. És de nit. És tard i fa fred.
Després del breu descans ha sortit el sol, i el navegant esgotat que gairebé no ha desfet equipatges s’ha disposat a reparar la nau de nou. Aquesta nau que ho ha pogut tot, i que ara cerca l’últim impossible que l’honrarà, esdevenint nau de naus. Cap camí és difícil tot i vehicles vells. Les antenes es desdoblen fora del barret, i ara que ja està a Mart pot mostrar-les. Està en casa. No vol comprar cotxe, ni tindre gos. I somriurà a totes les sogres simpàtiques dels altres.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada