HILARI, EL DOMADOR DE PUCES

foto del flickr de Guilherme Castoldi "Guigo"

Hilari és un personatge que l'any passat vaig haver de desenvolupar per a un exercici teatral al taller del Molí amb Valentí. Bàsicament és el domador domat. Però els matisos d'aquest personatge i els paral·lelismes amb les cuirasses personals (i els de la trapezista que es marejava quan baixava a terra, o l'home bala que no volia eixir del canó, dels meus companys) em van tindre captivat durant setmanes.

No vull oblidar, i ara em ve de gust transcriure-ho, com eren les puces de l'Hilari, i el mateix Hilari:

Les puces de l'Hilari no eren, el que podria dir-se, bones xiques. Al pobre home el tenien martiritzat: li amagaven les ulleres, li feien vessar el te, deixaven destapat el pot de sucre per que s'omplís de formigues, el feien ensopegar als graons de la caravana, i un llarg etcètera de malifetes.

A l'Hilari se li inflaven les venes i es posava vermell maleint-les, mentre les buscava per tot arreu cridant fins a esgotar-se:

- No em fa cap gràcia. Gens ni mica!.

Però finalment desistia perquè mai les trobava. Les puces de l'Hilari eren tan petites com caps d'agulles. O més encara. De fet, ningú les havia vist mai, ni tan sols el propi Hilari. Mai sabia on eren, però sempre que obria la seva maleta les sentia reunir-se i començar a actuar tal com ell les havia ensinistrat.

Llavors mirava a la gent orgullós, com dient:

- Ací estan, han tornat, com sempre. Jo les he ensinistrat.

Un dia, després d'haver tingut una gran discussió, l'Hilari va obrir la maleta però va tenir la impressió de que les puces ja no hi eren. I de que ja no tornarien més.

Arran d'aquest fet, l'Hilari va canviar. Va vagarejar capcot d'aquí cap allà, passejant la seva pena i la seva flaquesa. I sentint-se més petit que el cap d'una agulla. A més a més, des d'aleshores, qual el domador perdia alguna cosa, o ensopegava, ja no sabia a qui donar-li les culpes, i no tenia amb qui enfadar-se.

Amb el temps l'Hilari es va anar transformant en una persona més o menys tranquil·la. I tot, o gairebé tot, va tornar a ser com abans, però sense les puces.

Es possible que ell mai s'hagués adonat, però el cas és que les puces, o més aviat la seva absència, li havien ensenyat a viure amb més serenitat. Les puces havien domat al seu domador. Havien aconseguit calmar a la fera.