EL POLP

- He vist vàries vegades com posaves de menjar al polp, avui – li digué la jove experta al jove impacient.

- És que el vull tant...

- Has de dosificar-te – començà a explicar-li ella – no pots estar a totes hores damunt d'ell. No es bo per a tu, doncs no gaudeixes del teu temps. No és bo perquè ell no s'adona, però quantes més vegades el visites i l'alimentes, més s'engreixa, menys s'esforça per filtrar l'aliment que normalment extrau sol de l'aigua i les algues.

- Però – replicà el jove impacient – És que el vull tant...

- Doncs això és important fins i tot per a un polp: mantindre la possibilitat de la manca d'aliment el fa estar alerta, i reflexionar sempre sobre allò que vol i que necessita de tu constantment. Alimentant-lo tant estàs matant-lo en vida. Es fa còmode, satisfet, el seu cervell es para. El neguit i l'incertesa ens fan a tothom, fins i tot als polps, estar alerta. M'has de prometre que no li donaràs res més, i el deixaràs descansar, almenys fins demà.

- D'acord – li va respondre el jove – Crec que ho he entès.

Ella va abandonar l'habitació, descreençada. Ell observà la seva sortida. S'apropà a la peixera. Agafà el pot de menjar del polp. 

Va sentir que no devia. El polp havia de ser lliure d'aquestes cadenes alimentícies. Però el seu cor ja havia decidit per ell. La necessitat de demostrar-li repetidament el seu amor amb gestos estúpids i maldestres, com posar-li menjar o mirar-lo durant hores a la peixera, governava ja tot el seu enteniment. Una vegada més, l'alimentà.