A la carpeta hi pose els no dibuixos,
tothom sap que no guarde un sol paper
sinó culs i joies amb safirs.
Escriu-me dues línies ============================== a la pell
perquè descobrir el que penses
escrit amb bon traç

et centra,

m’orienta,--->
per saber
on està l’interruptor del mecanisme.

Un cop localitzat
que comenci la festa.

Seràs potser, una ombra
i les ombres també es cacen
gairebé com les papallones,
en pots
per alliberar-les després.

No he conegut cap vell expert
però sé que les ombres van en pots invisibles.
Perquè tindre’n una suposa
saber que vola lliure
per a volar, perquè vol,
al teu costat.

No calen pots per a caçar ombres,
només la seguretat
de que els ulls de ningú
brillen per casualitat.

Inserit en el rovell cuit d’un ou de ferro,
brut de la pols taronja del metall de les rutines imperants,
es pensava que no es tornaria a embolicar en sal.

La mar se li posà entre un i cadascun dels pèls d’aixelles i cames,
[més fàcil seria parlar de cabells]
com si la intimitat no tingués correcció
ignorant que està sent compartida sota la fredor fèrrica.

Ferro d’una clau.
Clau que se’n va entre les aigües
amb un somriure complaent
perquè de vegades és possible obrir sense tindre claus.

A sobre el peu brilla,
                                taronja
la pell rascada i morta,
doncs on abans hi era
ara hi queda
irritació que es recupera,
                                     veloç.
Eixa pols, o pell,
                         taronja
és rovell,
el rovell del desvestit
que muda a gal·les noves
i ho fa sol, acompanyat per un però.


Tu.

Ell volia escriure i després esborrar amb una mà.
Perquè escriure és esborrar
estira del fil i sabràs que mentre esborres avances
i l'infant inexpert esdevé art.

Ell volia escriure a la pols alguns noms.
Jo els escrivia en sorra de platja
però el vent que sempre arriba,
a empentes
m'obligà a ballar damunt, sobre vosaltres,
i ja només quedava escriure per ordenar.

Perquè escriure és esborrar,
esborrar avançar,
i pols o sorra
sorra o pols,
com ell moriré i mai ningú no sabrà
que a l'hora de la meva mort vos vaig recordar.

I ara fugaç busque si aquell anònim eres tu,
o només un desconegut més que comentà encertadament.
Però els desconeguts superficialitzen
així q seré jo qui donà en el clau aquell vint-i-quatre de novembre.
Jo mateixa.

He tingut una idea: comprar llonganisses seques i repartir-les pel carrer.

El record de la suor m’entela les ulleres de Sol,
i em miren estrany si repartisc fullets escrits amb seriositat i rigor.

De la idea faré un color, i l’embolicaré al meu coll.
Amb la idea faré soroll,
i pensaré que és cançó plena d’intel·ligents mots.

Malgrat que la idea siga meva,
quan tinga ressò
la mastegaré roja i salada
i te n’oferiré si en vols.

Torna a ser tu que sempre construïes castells.
Sense escarafalls feies de la boira baluards
de la sorra pilars
barbacanes d’encenalls.
Suplantant personalitats quan hi mancaven
i constituint associacions per trencar ambients desmanegats.
Avui he alçat els llibres de la pila, i allà a sota hi era.
Plànols sobre pèsols
sabedors que es dibuixaven quasi sols,
cuinats al caliu d’un perol forjat per TOTS.
Ara veus camins humans
on la construcció torna a ser tu.
I només hi ha folre per encetar de nou
el treball d’agulles que apedacen sobre manilles.
Ara faràs castells de persones.
 
Per a elles construïes al desdibuixar els camins liquats del treball solitari.
El tren es mou, però l’estació… l’estació es queda.