Ell volia escriure i després esborrar amb una mà.
Perquè escriure és esborrar
estira del fil i sabràs que mentre esborres avances
i l'infant inexpert esdevé art.

Ell volia escriure a la pols alguns noms.
Jo els escrivia en sorra de platja
però el vent que sempre arriba,
a empentes
m'obligà a ballar damunt, sobre vosaltres,
i ja només quedava escriure per ordenar.

Perquè escriure és esborrar,
esborrar avançar,
i pols o sorra
sorra o pols,
com ell moriré i mai ningú no sabrà
que a l'hora de la meva mort vos vaig recordar.

I ara fugaç busque si aquell anònim eres tu,
o només un desconegut més que comentà encertadament.
Però els desconeguts superficialitzen
així q seré jo qui donà en el clau aquell vint-i-quatre de novembre.
Jo mateixa.

He tingut una idea: comprar llonganisses seques i repartir-les pel carrer.

El record de la suor m’entela les ulleres de Sol,
i em miren estrany si repartisc fullets escrits amb seriositat i rigor.

De la idea faré un color, i l’embolicaré al meu coll.
Amb la idea faré soroll,
i pensaré que és cançó plena d’intel·ligents mots.

Malgrat que la idea siga meva,
quan tinga ressò
la mastegaré roja i salada
i te n’oferiré si en vols.

Torna a ser tu que sempre construïes castells.
Sense escarafalls feies de la boira baluards
de la sorra pilars
barbacanes d’encenalls.
Suplantant personalitats quan hi mancaven
i constituint associacions per trencar ambients desmanegats.
Avui he alçat els llibres de la pila, i allà a sota hi era.
Plànols sobre pèsols
sabedors que es dibuixaven quasi sols,
cuinats al caliu d’un perol forjat per TOTS.
Ara veus camins humans
on la construcció torna a ser tu.
I només hi ha folre per encetar de nou
el treball d’agulles que apedacen sobre manilles.
Ara faràs castells de persones.
 
Per a elles construïes al desdibuixar els camins liquats del treball solitari.
El tren es mou, però l’estació… l’estació es queda.

He vist un gos groc passejant pel carrer
i he pensat que podia ser diumenge
perquè només els diumenges surten els gossos
a passejar les gales noves.

Després he vist una gata verda
i he tingut clar que era dissabte
perquè els gats només es pentinen els dissabtes.

Però al veure’t a tu,
amb el teu somriure en alça
m’he adonat que era un dia especial
i ara em trobe amb presses buscant
on vaig posar aquella corbata
de color indefinit.

No més morts en vida
només aires d’ajuda mútua.
No més corfes pudentes,
només nous dolces de benvinguda.

No més esbossos literaris
només carícies sinceres.
No més Només.

Menys exigències i diaris foradats
Només vida.
Només amic.
Només comprensió.
Només un més.
No més.