Hoy me ha pasado algo maravilloso. Dast ha muerto en mi presencia. No es que me alegre de su muerte, nada de eso. Pasé los últimos años haciendo la vida imposible a ese pobre infeliz. No eran grandes bromas, pero las tomaba con especial intensidad, y eso me divertía. Nos veíamos poco, tal vez cada dos o tres semanas, pero pasaba una hora o dos preparando nuestro encuentro. Le encontraba cierto placer, porqué no decirlo. Siempre pensé que me odiaba un poco, tal vez envidia. Pero jamás imaginé que me pediría algo semejante. Al principio lo vi una burrada, y me levanté para irme, pero mis piernas no llegaron a enderezarse del todo. Nadie tan solo como él pediría algo como lo que acababa de pedirme sin pensarlo más de dos veces. Así que ahí estaba yo, sentado, haciéndole más suave el adiós, contándole sandeces mientras ese hombre se desvanecia sudoroso. Creo que fue instintivo, pero creía debérselo y le expliqué como había conseguido hacerle la última jugarreta. Sus ojos, que a duras penas se sostenían sin estremecerse solos, brillaron. Y se despidió de la mejor manera que podía hacerlo, al menos conmigo. Sonrió.

Al passar, veié la corda.
Un instint irrefrenable va forçar l'estiró.
- Per què ho fas? - li digué la dona.
- No sé.
- Algun plaer li trobaràs no? Tal vegada el tacte amb el cànem, o potser excitació per veure el que hi ha a l'extrem?
- No. Ja m'agradaria. Però és més irracional. No em genera desig. Només la veig, i una força interior estira per mi.
Mentre parlàvem, estirava.
De sobte s'adonà.
Era una estupidesa seguir estirant.
Mirà als costats, respirà profundament,

i continuà fent-ho.

Si pensar merma opcions a la pell,

si canviar sobta el desig

que el matí alimenta enganyosament;

quan el fred dels moments verdaders

dels que no es veuen als espills

eriça els cabells més immòbils del coll

i les petjades de l'ombra que xafes

et donen puntades als turmells,

preludi i avís del que tems;

l'univers alinea estels capritxosament

                                                          per a tu

Si mires, veuràs

les senyals

                que diuen

ves al llit,

Bonne nuit.

Hache no recorda on ha aparcat la seva nau. Els problemes se li amuntonen. Ahir se li espatllà, just al planeta on menys reparadors de naus hi ha de tota la galàxia. Avui, quan per fi troba la peça que necessita a l'ebay, açò. De tota manera, no confiava massa en la seva reparació. Si s'assabenta el seu cap de secció a Mart, el mata.

Ha pensat que anirà a algun lloc i escriurà una mica. Això el relaxa, i ara que s'ha tornat a enganxar, millor seguir amb constància. Només anirà amb compte amb les paraules prohibides.

No sap com s'ho fan, però estigues on estigues, a Mart localitzen cadascuna de les paraules prohibides que un marcià puga reproduir en qualsevol mitjà. Immediatament. Està relacionat amb una espècie d'energia intergalàctica que desprèn l'acció cerebral de pensar. Hache no és expert en aquest camp, però sap suficient per reconèixer la infal·libilitat del mecanisme de control. Si t'enxampen, d'una manera o altra, el que passa després sol ser sempre igual. Reps un tipus de càstig anomenat nº 21. Aquesta sanció només la reben dos tipus d'accions, la DRI (discriminació racial interplanetària) i reproduir paraules prohibides.

No t'infligeixen dolor, més aviat el contrari. T'envien ones subsòniques que estimulen l'hormona del plaer. A Mart saben des de fa temps, i en això si que Hache és expert, que el dolor és fàcilment superable si tens alguna cosa a la que aferrar-te, com les idees. Per això a Mart es decidí segles ençà canviar d'estratègia. Ara castiguen amb plaer. Està demostradíssim que una persona que obtinga plaer enorme durant un temps prolongat comença a sentir-se infeliç, desgraciada. El plaer és allò que sentim en els moments especials. Però sempre puntualment. Si mai algú experimenta plaer continuat, comença a sentir, desgana, desànim. És com si tindre plaer a totes hores fes que es perdés la consciència del plaer. El cos s'acomoda i el plaer ja no surt efecte. Com li passava a Dorian Grei, que pensava haver-ho viscut tot en termes de plaers, i encara així no era feliç. És curiós, però el plaer és la única cosa que no pots rebre indefinidament, en certa manera s'anul·la a sí mateix. 

És la sanció més eficient que Hache ha conegut mai.

Tots els dies no són perfectes.

Uns arbres estan verds i altres secs.

L'hivernacle es desmunta uns mesos a l'any, per ventilar-se.

Millor que ser hivernacle, plàstic q desapareix. Quedar-se immòbil a l'espera de nova cobertura.

Els cards si són perfectes, en línia.

Descreua cames per a seure. Una i un.

Amb el cul col•locat, reprendre és qüestió d'instants. Un dia desllavassat.

No encertar és natural, casualitat convertida en rutina.

Murakami em mira amb certa inclinació a no dir res.

Faré que no l'he vist, no sé japonès.

Una cara familiar la seva. Però no, és simple xafardeig.

Al costat Punset es fa el resabut.

Més cards torts.

Tu mejor amigo siempre tiene 90 minutos para ti, resa l'anunci.

Tu mejor amigo, el futbol.

Preguntar és útil, en dies com avui.

Per estalviar viatges.

També per saber, conèixer.

De sobte allà va ella, l'escandalosa de les bosses de midó, l'ecologista ignorant.

No sé que diu.

El mareig del quefer, del quedir, quan les idees ja no poden seure al mateix lloc, necessiten reubicar-se literalment per mirar endavant, i no posar-se cap per avall.

I Murakami a punt d'acabar.

Posem gomina a les idees, fixem-les!

Ai!

Què no trenquen la concentració amb un boli blau, que les idees són passatgeres d'un tren erràtic que no va enlloc, para on vol i si has de baixar, no pots!

Almenys, algú riu agradablement.

Què tindrà la fusta noruega?

Si la mastegues, diuen els experts que trobes més que records perduts, memòria si és que realment vas arribar a saber-ho, norwegian wood que és gps d'allò que no està avui, fent imperfecte el dia.

O no. Mai havia fet viatge tan llarg per a res.

Ser verge en viatjar a enlloc.

Una cosa és conèixer i l'altra buscar semblances amb algú conegut.

Acabe d'adonar-me'n: Punset i Murakami no són amics.

Un comença, l'altre quasi acaba.

Encenguem els llums mentre quede Sol.

Després, ja no es trobaran per conversar, i ho tenen difícil quotidianament, gràcies a un tipus de complot que els priva el dret a reunió. Haurà de ser a fosques.

A la butxaca duia un dia, però no el trobe,

l'he perdut.

Si algú el veu, que m'ho diga.

Adéu científic! 

Adéu japonès!

 

La foto, nascuda al flickr, i perfecta per a l'ocasió

És un va tot bé tranquil·litzador, resposta a una pregunta no feta encara per ningú, doncs estava sol a casa.

Tot no va tant bé com podria, però en el fons és un alegat al moviment, això és tot, sobretot intestinal. Tant o més important és que vaja, que com vaja. Fins ara, clar.

Has vist ironia al meu vaixell. I no n'hi havia. Era un “va tot be” pla.

De veritat, m'he despertat amb energia. Tard però bé.

Espere no enfonsar-me encara, continue sent un vaixell. Duc càrrega perillosa.

 i tancà la porta del bany.

L'urinari de Duchamp. La foto és del flickr de guy_on_the_streets