Tinc ocells blaus a les mans. Ni un ni dos ni tres. 
Dels quatre, tres majors i un petitó. 
He trobat agulles per cosir la pell de la revolta
esgarrada per accident en un estúpid capbussó
amb la mata de punxes que ha crescut al davant de la porta
i espanta als veïns amb el soroll que el vent li imposa.
El tribunal popular ha parlat. Allibera les aus.

Escriu-me dolçades en blocs de gel que els posaré a escalfar lentament. 
Només així seran perpètues en un món de somnolents i arcaiques permanències. 
Respirem junts el baf de la cassola i absorbirem cadascú les paraules que ens ressonen. Lletra a lletra vibrarà un text complet, 
nota a nota el gel conformarà música perpètua. 
Els últims encenalls de glaç es fondran amb el brou de l’emoció escriptora 
que decidí dedicar-me aquelles darreres paraules dolces.

Un estant

El primer document d’una nova constel·lació.

El llibre que estrena l’estant.

Meditació profunda de títols grandiosos. Arraps d’autors varis. Imaginació al poder, un text curt serà poderós.
La cerca tranquil·la ha conquerit universos aquarel·lats, llibres d’ençà amagats per ser llegits a la profunditat dels oceans de província.
Fonaments de la nova construcció vital. D’un viatger que quan per fi avista Ítaca, li somriu, i pega la volta.

El primer llibre de l’estant.

(versió musicada)

Sambori per a tots. Olor a tancat.
Els tres barrets penjats.
Un per al fred, i els altres dos per a pensar.
Per fi has mirat darrere dels pilars
i els peus t’han dut ferms lliscant
a una nova realitat,
un adéu al passat.

Uns xiquets que passen, juguen, miren i se’n van.
Igual em compre un tambor i l’aprenc a tocar
amb la pell girada, i eixuta de tres trobadors locals.

Llegeixes el conte per darrere,
i et sembla trobar al dimoni
narrant anuncis de compreses
enlloc d’intentar-te convèncer.

Has mirat al cel i has vist que no hi ha res
i t’ha semblat magnífic i grandiós.
A l’última bossa de plàstic posaràs les pedres
i amb elles construiràs un futur dolç, escalfat, alegre.

I seràs per sempre
el que sempre volgueres ser:
Un nadó entre bolquers, un fuster entre ferrers, un artista entre profans.
Una pedra decorada per un nen.

Àpats

Farta de menjar, espera el postre. La seva dolçor calmarà la plenor somnolenta.
 
Un postre que es demora, mentre veu atònita que serveixen ja a la taula del costat.
Per la finestra el vent sobta les circumstàncies del moment, i dibuixa en les enormes cortines ones de mar que semblen envoltar dos cossos nus i mullats en la foscor. L’escena es trenca quan la comensal del fons es descorda el teixit de braç i coll i continua menjant. Ella mira en altra direcció, fixant la fotografia d’eixe moment.
 
Sent la necessitat de córrer cap a la mar, i mentre pensa en això es troba sortint per la porta. Res sobtat, i tot de sobte. Un cop dins de l’aigua freda es desperta, i mira al voltant. El seu rellotge, que encara funciona, marca les quatre i poc.

Torna cap al restaurant, amb els pantalons desajustats i eixugant-se amb la samarreta. A la porta una nota diu “avui no hi ha més postres”, així que cap a casa.

Camina cap al seu destí, i se li barregen les imatges de dos pensaments. Valora si arribarà a temps a la cita de les cinc mentre imagina el demà assaborint el pastís de formatge.

Més sorra a les butxaques

Butxaques que trencades avisen de la pèrdua del no res. Uns cèntims que no tenies flueixen pel camal. Adéu als diners que no importen. Hola a la sorra de les sabates.
Entre les ungles portes la pell rascada a les esquenes dels altres. Guardaries una mica, però la butxaca ve plena d’una sorra que un dia, apegada als peus d’aquella xiqueta, escalà atrevida del taló a la natja. Com si la sorra sabés on anava. Noble, Però atrevida. Maleïda. Benvinguda.