Hoy me ha pasado algo maravilloso. Dast ha muerto en mi presencia. No es que me alegre de su muerte, nada de eso. Pasé los últimos años haciendo la vida imposible a ese pobre infeliz. No eran grandes bromas, pero las tomaba con especial intensidad, y eso me divertía. Nos veíamos poco, tal vez cada dos o tres semanas, pero pasaba una hora o dos preparando nuestro encuentro. Le encontraba cierto placer, porqué no decirlo. Siempre pensé que me odiaba un poco, tal vez envidia. Pero jamás imaginé que me pediría algo semejante. Al principio lo vi una burrada, y me levanté para irme, pero mis piernas no llegaron a enderezarse del todo. Nadie tan solo como él pediría algo como lo que acababa de pedirme sin pensarlo más de dos veces. Así que ahí estaba yo, sentado, haciéndole más suave el adiós, contándole sandeces mientras ese hombre se desvanecia sudoroso. Creo que fue instintivo, pero creía debérselo y le expliqué como había conseguido hacerle la última jugarreta. Sus ojos, que a duras penas se sostenían sin estremecerse solos, brillaron. Y se despidió de la mejor manera que podía hacerlo, al menos conmigo. Sonrió.

Al passar, veié la corda.
Un instint irrefrenable va forçar l'estiró.
- Per què ho fas? - li digué la dona.
- No sé.
- Algun plaer li trobaràs no? Tal vegada el tacte amb el cànem, o potser excitació per veure el que hi ha a l'extrem?
- No. Ja m'agradaria. Però és més irracional. No em genera desig. Només la veig, i una força interior estira per mi.
Mentre parlàvem, estirava.
De sobte s'adonà.
Era una estupidesa seguir estirant.
Mirà als costats, respirà profundament,

i continuà fent-ho.

Si pensar merma opcions a la pell,

si canviar sobta el desig

que el matí alimenta enganyosament;

quan el fred dels moments verdaders

dels que no es veuen als espills

eriça els cabells més immòbils del coll

i les petjades de l'ombra que xafes

et donen puntades als turmells,

preludi i avís del que tems;

l'univers alinea estels capritxosament

                                                          per a tu

Si mires, veuràs

les senyals

                que diuen

ves al llit,

Bonne nuit.

Hache no recorda on ha aparcat la seva nau. Els problemes se li amuntonen. Ahir se li espatllà, just al planeta on menys reparadors de naus hi ha de tota la galàxia. Avui, quan per fi troba la peça que necessita a l'ebay, açò. De tota manera, no confiava massa en la seva reparació. Si s'assabenta el seu cap de secció a Mart, el mata.

Ha pensat que anirà a algun lloc i escriurà una mica. Això el relaxa, i ara que s'ha tornat a enganxar, millor seguir amb constància. Només anirà amb compte amb les paraules prohibides.

No sap com s'ho fan, però estigues on estigues, a Mart localitzen cadascuna de les paraules prohibides que un marcià puga reproduir en qualsevol mitjà. Immediatament. Està relacionat amb una espècie d'energia intergalàctica que desprèn l'acció cerebral de pensar. Hache no és expert en aquest camp, però sap suficient per reconèixer la infal·libilitat del mecanisme de control. Si t'enxampen, d'una manera o altra, el que passa després sol ser sempre igual. Reps un tipus de càstig anomenat nº 21. Aquesta sanció només la reben dos tipus d'accions, la DRI (discriminació racial interplanetària) i reproduir paraules prohibides.

No t'infligeixen dolor, més aviat el contrari. T'envien ones subsòniques que estimulen l'hormona del plaer. A Mart saben des de fa temps, i en això si que Hache és expert, que el dolor és fàcilment superable si tens alguna cosa a la que aferrar-te, com les idees. Per això a Mart es decidí segles ençà canviar d'estratègia. Ara castiguen amb plaer. Està demostradíssim que una persona que obtinga plaer enorme durant un temps prolongat comença a sentir-se infeliç, desgraciada. El plaer és allò que sentim en els moments especials. Però sempre puntualment. Si mai algú experimenta plaer continuat, comença a sentir, desgana, desànim. És com si tindre plaer a totes hores fes que es perdés la consciència del plaer. El cos s'acomoda i el plaer ja no surt efecte. Com li passava a Dorian Grei, que pensava haver-ho viscut tot en termes de plaers, i encara així no era feliç. És curiós, però el plaer és la única cosa que no pots rebre indefinidament, en certa manera s'anul·la a sí mateix. 

És la sanció més eficient que Hache ha conegut mai.

Tots els dies no són perfectes.

Uns arbres estan verds i altres secs.

L'hivernacle es desmunta uns mesos a l'any, per ventilar-se.

Millor que ser hivernacle, plàstic q desapareix. Quedar-se immòbil a l'espera de nova cobertura.

Els cards si són perfectes, en línia.

Descreua cames per a seure. Una i un.

Amb el cul col•locat, reprendre és qüestió d'instants. Un dia desllavassat.

No encertar és natural, casualitat convertida en rutina.

Murakami em mira amb certa inclinació a no dir res.

Faré que no l'he vist, no sé japonès.

Una cara familiar la seva. Però no, és simple xafardeig.

Al costat Punset es fa el resabut.

Més cards torts.

Tu mejor amigo siempre tiene 90 minutos para ti, resa l'anunci.

Tu mejor amigo, el futbol.

Preguntar és útil, en dies com avui.

Per estalviar viatges.

També per saber, conèixer.

De sobte allà va ella, l'escandalosa de les bosses de midó, l'ecologista ignorant.

No sé que diu.

El mareig del quefer, del quedir, quan les idees ja no poden seure al mateix lloc, necessiten reubicar-se literalment per mirar endavant, i no posar-se cap per avall.

I Murakami a punt d'acabar.

Posem gomina a les idees, fixem-les!

Ai!

Què no trenquen la concentració amb un boli blau, que les idees són passatgeres d'un tren erràtic que no va enlloc, para on vol i si has de baixar, no pots!

Almenys, algú riu agradablement.

Què tindrà la fusta noruega?

Si la mastegues, diuen els experts que trobes més que records perduts, memòria si és que realment vas arribar a saber-ho, norwegian wood que és gps d'allò que no està avui, fent imperfecte el dia.

O no. Mai havia fet viatge tan llarg per a res.

Ser verge en viatjar a enlloc.

Una cosa és conèixer i l'altra buscar semblances amb algú conegut.

Acabe d'adonar-me'n: Punset i Murakami no són amics.

Un comença, l'altre quasi acaba.

Encenguem els llums mentre quede Sol.

Després, ja no es trobaran per conversar, i ho tenen difícil quotidianament, gràcies a un tipus de complot que els priva el dret a reunió. Haurà de ser a fosques.

A la butxaca duia un dia, però no el trobe,

l'he perdut.

Si algú el veu, que m'ho diga.

Adéu científic! 

Adéu japonès!

 

La foto, nascuda al flickr, i perfecta per a l'ocasió

És un va tot bé tranquil·litzador, resposta a una pregunta no feta encara per ningú, doncs estava sol a casa.

Tot no va tant bé com podria, però en el fons és un alegat al moviment, això és tot, sobretot intestinal. Tant o més important és que vaja, que com vaja. Fins ara, clar.

Has vist ironia al meu vaixell. I no n'hi havia. Era un “va tot be” pla.

De veritat, m'he despertat amb energia. Tard però bé.

Espere no enfonsar-me encara, continue sent un vaixell. Duc càrrega perillosa.

 i tancà la porta del bany.

L'urinari de Duchamp. La foto és del flickr de guy_on_the_streets

El fred t'atabala, però

                               no fuges

de tindre els peus fresquets,

t'avorreixen les rectes

però ara et vertebres

descalça, llances 

                              ampolles

des de la punta del meu iceberg

i reclames balls més poderosos

pàlpits del cor d'esponja;

saps, i saps, i saps,

però continues

                       aprenent.

- He de llegir un llibre. 

- Per què tan exhortatiu? 

- M'ho han demanat a classe. Però no entenc res. 

- I vos ha explicat de que va? - li pregunta l'amiga encuriosida. 

- De la vida i la mort. 

- Vida i mort?! - l'amiga s'accelera indignada - I sandvitx de nocilla... vaja explicació! 

No et convide només a aprofitar aquest moment. Quan s'aprofita un moment? Quan perd banalitat, protagonisme envers la quotidianitat, essència d'allò que ÉS. I quan s'és quelcom, s'és amb totes les conseqüències, a la Rousseau. No es pot ser sense SER. Aprofita el moment ara, per a fer el que pugues. Fes coses que transcendisquen ara, no les deixes per a un altre dia, doncs el futur és incert. El futur és una crisi constant, tothom ha apagat els llums per estalviar, i per això no el veiem. 

Però no només et convide. És una oportunitat que no es pot deixar fugir, com el temps. Pren-ho, i ja em contaràs. És una oportunitat per a l'acció, més enllà de la reflexió. Carpe Diem no és el dia de la carpeta. Carpe Diem és un crit al cel dels ociosos, dels acomodats, sota la letargia dels rovellats. O ho prens, o no ho perds. Eres tú qui es perd. Perds els teus jo. Per damunt de tot el jo ciutadà, responsable, compromés, transformador. Fes un passeig per la platja del poble. Has vist eixe vell de Llach a l'espigó, mirant la mar? quin mentider, 

fa memòria del plaer que va frenar, 

cada albada de goig que es va negar, 

cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys (textual). 

Encara no saps el que vull dir, per què no t'ho he dit. Però és senzill: no aprofites aquest calor, no només això. Llegeix textos de gomaespuma, vesteix-te ben ràpid i despullat lentament, però per damunt de tot, somnia en un altre món. No qualsevol cosa, sinó EIXES COSES. Les que serveixen per a estar vius, per a SER i/o no ser, canviar el món. I si al final et deixes reduir, per ser esclau o explotada, ja sabràs de què has de tindre por, Brech t'ho avisà. Quan moris com les bèsties, tots morirem igual, apunta't el meu telèfon, i ens avises del que trobes a ell i a mi, que tindrem molta curiositat.

Se sent malament, irònicament, doncs sempre ho tingué davant i mai s'adonà. El cor de la fruita ha madurat, i roman dolç i tranquil. Hi ha coses que són només per a certs moments de la vida. De vegades eres tu, que ja estàs preparat per fi. Altres és allò que et disposes a aprendre, que fins al moment no estava “preparat” per a tu. De vegades calen milers d'anys per a que dos planetes s'alineen. I el moment dura instants en l'escala temporal planetària. Instants, que acaben sent eterns. Moments, que s'esvaeixen uns darrere uns altres, però sempre moments. Això, és aprendre. Estar preparat.

Cú no siente mucho. No sale de casa. Hace años que no lo hace. Pero no está enfermo. Y no, no está blanco como la harina, pues tiene un balcón precioso, con plantas muy bien cuidadas. Tampoco está loco. Simplemente, no sale, porque sabe que todo lo que pueda hacer no va a servir para mucho. Su objetivo final al hacer cosas, simplemente, no puede conseguirse. Esa es su conclusión. Y por eso no hace nada.

Todo empezó un dia en que se le ocurrió que era una tonteria hacer la cama, pues al final del dia volveria a deshacerla para meterse dentro. Ésto ya lo habia pensado antes, pero nunca tan profundamente. Comparado con la historia de la Odisea, y el tejer y destejer contínuo de Penélope, la ordinaria tarea de hacer la cama se convierte en todo un reto filosófico. Dejó de hacerla.

En otra ocasión hablando con un amigo le comentaba ante su rostro pasmado e incrédulo que no le gustaba empezar relaciones nuevas. Y que iba a evitar las que ya tenia, pues temia el momento de la ruptura. De hecho, fue la última vez que se vieron. Con el tema de las mujeres, se justificaba así no puedo verte, verás porqué. Podriamos quedar mañana a tomar un café, y pasado iriamos al baile, rozariamos dedos despistados, y tal vez al otro, hariamos el amor apasionadamente. Pero no dejo de pensar que en breve tendremos una discusión, seguro. Y te quedará un regusto desagradable, aunque la resolvamos. Que algun dia diré una palabra fuera de lugar, te ridiculizaré en público o no gustaré a tus padres. Y nos preocuparemos. Sufriremos. Igual que con mi antigua esposa, todo esto se acabará y entonces para que habremos perdido el tiempo?

Por eso, ahora no sale de casa. ¿Para qué? Ahora, por fin, está liberado de todos los problemas y placeres, maldades y suspicacias del mundo. Ahora ya no le pasa nada, y por eso está mejor. No se entretiene por el camino, va cierto hacia sus metas. Nada ni nadie le despista. Sus dias son todos iguales. Ni un sobresalto. No se cuestiona. Ni una coma fuera de lugar, nada que nadie le pueda reprochar. Cero errores, cero cosas que enmendar, eso también cuesta trabajo. No se plantea decisiones vitales, pues ya no le hace falta hacerlo. Ahora está liberado totalmente.

Ahora, simplemente, vive. Si es que eso es vivir.

L'aire que respire està ací. Però no dins d'aquesta sala, ni suspès sobre el cap, tal vegada subjectat sobre uns pensaments oberts de mires amb fil del metall de les llibertats.
No està dins de l'armari, ni tan sols es troba dins de l'espai que habite. Però l'aire que respire està ací. Ací, ara mateix. En aquest mateix instant. Ni és el mateix d'abans, ni és el que vindrà de seguida. És un aire canviant. Però em cobreix la necessitat vital de respirar.
Aires canviants, gràcies als que sobrevivim a les monotonies de la desídia i la mediocritat.
Està fora, està per tot arreu. S'expandeix, fins ocupar-ho tot. No vols? Ho sento, però és aire. Només et queda una possibilitat, deixar-lo passar, amic meu. I encara i tot, ja pots evitar-lo, que ocuparà cada porus de la teva pell, cada espai intercel·lular, cada lloc buit d'eixos tan enormes que t'ocupen entre pensaments intel·ligents.
Indefugiblement, aire de món, d'un món viu i en moviment.

Porta't bé, no tires l'esmorçar i si veus una baralla, fuig. Fiiiiiiiiiiiuuuuuuu!

cAMINA;, ESCOLTA i ESTUDIA, Nó FACES FALTES AL ESCRIURe.

Treballa. Sobretot treballa. No treballar és de malfeiners. Zzzzzzzz...

fes-ho tot bé, se-------gue-------ix------la------lí-------nia------de------punts, fes el que s'espera que faces,
                               m

                                i

                                ll

                                o

                                r

                               

                                e

                                n

       

                                l

                                í

                               n

                                i

                                a

                                r

                                e

                                c 

                                t

                                a.

Ves a dormir prompte, saluda a tothom que saludar és de persones. Ajuda a casa, tranquil, ja fregará la mare. Vigila amb les tornes del pa.

Balla, però no et divertisques massa. No begues. Al Nadal sí, un brindis?

Creu, sobretot, creu.

No sobrevalores la felicitat, que no és per a tant. Si ho penses, ser infeliç és l'únic que tens mentre la felicitat arriba.

Abrigat a l'hivern.

Per la nit, que somnies amb els angelets. Però de dia, no somnies despert. Sigues ordenat, guarda-ho en pots. Per si de cas. Posa els peus a terra i si vols volar, fes-ho en avió;

i sobretot, no portes sorra a casa amagada a les sabates.

La carta no arriba. Està rabiós. Mira la bústia. Mataria al carter. Ha de ser problema del servei. Mira la bústia. Perquè sortir, ha sortit de l'origen... Quasi segur que ha sortit. Vaig a menjar alguna cosa. Mira la bústia. Prepara unes nous. On està l'obridor de nous?. Es posa a llegir. Mira la bústia. No és possible. Confiava en l'enviament. Com sempre que el desitja i està. Canvia de llibre. Deixa el llibre i posa música. Mira la bústia. Decidit. Se'n va a reclamar-la. I si es creua al carter, li canta la cartilla. La culpa és seva, doncs la carta, ha sortit. Estic segur. Quasi del tot.

Mira la bústia. Està buida. Ja són les dues. El carter ja no passarà. Està trist. Potser demà. Deixa de mirar la bústia. Però només un instant.

- He vist vàries vegades com posaves de menjar al polp, avui – li digué la jove experta al jove impacient.

- És que el vull tant...

- Has de dosificar-te – començà a explicar-li ella – no pots estar a totes hores damunt d'ell. No es bo per a tu, doncs no gaudeixes del teu temps. No és bo perquè ell no s'adona, però quantes més vegades el visites i l'alimentes, més s'engreixa, menys s'esforça per filtrar l'aliment que normalment extrau sol de l'aigua i les algues.

- Però – replicà el jove impacient – És que el vull tant...

- Doncs això és important fins i tot per a un polp: mantindre la possibilitat de la manca d'aliment el fa estar alerta, i reflexionar sempre sobre allò que vol i que necessita de tu constantment. Alimentant-lo tant estàs matant-lo en vida. Es fa còmode, satisfet, el seu cervell es para. El neguit i l'incertesa ens fan a tothom, fins i tot als polps, estar alerta. M'has de prometre que no li donaràs res més, i el deixaràs descansar, almenys fins demà.

- D'acord – li va respondre el jove – Crec que ho he entès.

Ella va abandonar l'habitació, descreençada. Ell observà la seva sortida. S'apropà a la peixera. Agafà el pot de menjar del polp. 

Va sentir que no devia. El polp havia de ser lliure d'aquestes cadenes alimentícies. Però el seu cor ja havia decidit per ell. La necessitat de demostrar-li repetidament el seu amor amb gestos estúpids i maldestres, com posar-li menjar o mirar-lo durant hores a la peixera, governava ja tot el seu enteniment. Una vegada més, l'alimentà.

Ell i ella escolten música. Música interessant. Dos mil cinc-centes cançons alliberades al reproductor. De sobte sona una. Ell s'alça de la cadira, la coneix, tot i no recordar qui la canta. Però és enormement familiar. Amigablement familiar. Li recorre el cos un secret sentiment de plaer, el dejavú d'un record que no recorda, però que li agrada tant... Malgrat tot, el nom de la pantalla és desconegut per a ell. Cavil·lós, i gens decebut alhora, torna a la butaca i pensa. Però no crida l'atenció. És tracta d'una rèmora petita, que en uns segons desapareixerà.

Instants després d'acabar la peça, li puja des dels peus la mateixa sensació delitosa. Aquesta vegada no espera massa, s'aixeca de cop sense fer gens els ulls grossos. Ella el mira sobtada. Aquesta vegada tampoc reconeix el nom de la pantalla. El plaent sentiment s'instal·la ara a l'estómac junt als badalls de fam i les papallones de les seves il·lusions més camuflades. No sap que és, però influències passades el fan pensar que el que passa significa quelcom important.

Estaria dues vides més escoltant eixes cançons, però no sap perquè.

Ara està adormit. Ella s'aixeca. Apaga el reproductor.

Ell continua dormint. La música continua sonant, a dintre seu. Per sort, ja no es desempallegarà mai d'ella.

Duu dies buscant i no troba el moment adequat. No hi ha espai per poder creuar carícies. Passa la mà sobre l'antiquíssim llom elàstic del jove gat d'ulls melosos, una i altra vegada. I espera què ningú escolte el seu cascavell. Que no moleste cap veí tafaner. Però el gat és esquiu, magnífic, solitari. Mira i veu, però disfruta del joc sense que parega importar-li que la seva ama està, irremeiablement sola.

La joven estudiante entró

a comprar queso en la charcuteria,

antes de acudir a su cita

                                      importante.

- La última?

- Yo – respondió alguien.

Toda la cola se giró para corroborarlo.

Esperó
pacientemente
su turno.

Cuando ya le tocaba,
la señora mayor con prisas
cruzó la sala directa al mostrador.
- Ponme...

La joven, miró a su alrededor.

Y esperó su nuevo turno.

- Punyetes!

- Què?

- No entenc res.

- No potser. Tú sempre has tingut una avidesa especial per a la lectura comprensiva. M'ho deixes veure? - agafà el paper, i començà a llegir en veu alta.

- "La idiosincrasia de éste tedioso momento familiar impidió a su cerebro que crease imágenes mentales que justificasen el placer que, en su modesta opinión, debia sentir por verse rodeado de tanta gente querida".

- Uff... Quina ràbia. No entenc res - digué, alhora que decidia fer una segona lectura concentrant-se i a poc a poc. I una tercera. Finalment, ho traduí.

- Saps el que significa? Què "el dinar familiar era un conyàs".

Com tots els matins, l'home desencantat
el veié al mateix lloc de sempre
intentant alçar les llambordes
del carrer.
- Perdona - s'apropà i preguntà.
- Sí?
- Puc fer-te una pregunta?
- Clar.
- Per què intentes tots els dies
alçar
les llambordes?
- És que - li explicà - pensem que està baix.
- Què està baix?
- L'herba.

Es alucinante la de veces que Jota se ha sentido despreciada. Y no solo porque le gusta el patchwork. La verdad es que su presencia no es imponente, pero está cansada de que la juzguen por llevar la misma ropa que llevaba su madre. No es muy alta, pero tampoco es tan pequeña. Es una chica limpia, como siempre decia su abuela, y no puede evitar ser introvertida, eso ya lo ha discutido con muchos amigos que la culpan de que no sale a divertirse. A Jota le gusta más quedarse en casa, al lado de la estufa en invierno, y en la terraza al sol en verano, con sus complejos trabajos manuales. Ella lo encuentra excitante.

El desprecio acompaña a veces a sutiles comentarios, otras a hechos flagrantes y evidentes, como el trato que su jefe le confiere cuando estan en horario de oficina. Como si fuese una aprendiz. Jota lleva ocho años en su puesto de trabajo, haciendo todas las tareas que se le han encomendado, más otras tantas que ella ha considerado que, por ética profesional, no debia desatender. Esto es porque a veces, el jefe de Jota le pide cosas tan lejanas a sus funciones inmediatas, como hacerle fotocopias o revisar bibliografias obsoletas, que la convierte en la única responsable de lo que al fin y al cabo tiene que hacer. Jota parece la única preocupada por su trabajo verdadero. La última jugada tendenciosa es que esté siempre aprendiendo. Cuando debe desempeñar una tarea compleja, para la que está sobradamente preparada, Jota nota rápidamente que su jefe abandona su lectura de mails para acompañarla en lo que haga falta: presentarla a los compañeros como la nueva, acabar las frases por ella, o simplemente, suplirla improvisando en las acciones públicas que ha diseñado durante semanas.

Jota está harta. Un dia de estos... piensa. Un dia de estos se me cruzan los cables y mando a todo el mundo a paseo. Pero mientrastanto, calma el desánimo por la vida combinando texturas. La verdad, ella es feliz.

Una cosa que no me explico de la música és como entendeis todos esos garabatos, dice el antenista señalando entre risas y simpatia las partituras de Hache. Por fin habia decidido enchufar el televisor. Es cierto que lleva un mes sin verlo y se siente liberado de toda la basura que le anulaba las neuronas semanas atrás para hacer sus cosas, pero también lo es más que uno debe ser responsable de su propio tiempo. Autocontrol lo llaman algunos. Procrastinación, en negativo, lo entiende él. Y justo en el momento de traerlo, cae en la cuenta de que no funcionará, pues nunca hicieron la instalación de la antena.

Algo que siempre me ha rondado la cabeza... es como una duda existencial. Si por un casual, mañana se muriese todo el mundo menos yo, que no se leer eso, y pongamos por caso que tengo un hijo, ese niño no tendria a nadie que le explicase como “funcionan” ese lio de dibujos. ¿Entonces, se acabaria la música, no?. Hache se queda perplejo. Está a segundos de intentar explicarle con todo lujo de detalle que no, que evidentemente eso que él llama garabatos es un código para que la música pueda ser interpretada, almacenada y recordada, al igual que són códigos todos los alfabetos y la literatura y ensayística que generan en cada una de las miles de lenguas que hay en todo el planeta. Que si su pobre hijo, el hipotético digo, quisiese tocar música, podria interpretarla de oidas, o inventar él un propio código. Además, sin más niños con quien jugar, tiempo tendria. Eso los informáticos lo tienen mucho más claro. Ellos estan acostumbrados a usar códigos y saben que solo són un instrumento. La muerte del código no mata el lenguaje. Con esta última idea se queda Hache pensativo mientras el antenista acaricia las cuerdas de su instrumento.

Finalmente suelta un breve:

Eso es como todo. Hay que ponerse. Si la respuesta no convence a Hache, menos al antenista, que recoge rápido los bártulos y se despide con simpatia tirando de su compañero mientras éste intenta explicar que lleva unos meses tocando no sé que instrumento extraño.

La muerte del código no mata el lenguaje. La frase se repite ahora en su cabeza en busca de significados secundarios. Pero no aparecen. Entonces recuerda aquel juego extraño que inició hace unos meses, y que lleva dias sin continuar. Me parece que hoy toca, se dice. Hache está enganchado al juego. Se ha convertido en una necesidad, como una adicción. Solo que ésta no es dañina.

Un día, paseando por el centro sin rumbo, Hache se topó con una libreria que no habia visto antes. Siempre que entra en un lugar con libros le sorprenden unos retortijones inmensos, y solo después de ir al baño, puede empezar su búsqueda. Él dice que se pone nervioso porque le gusta leer, pero la verdad es más incómoda: a Hache le da miedo descubrir su ignorancia en toda aquella fuente de conocimiento intacto. Al fondo, habia una sección de cultura griega. Nunca antes se habia interesado por esa temática. Siempre habia tenido ejemplares de mitologia y cultura griega en las estanterias de su casa desde hacia unos años, pero jamás se habia interesado por ellos. Sin embargo esta vez fué diferente. Parecia que algo habia cambiado. O él, o la cultura griega, habian madurado, tenian algo que les atraia ahora y nunca antes. Sin pensar en todo ésto, se acercó al rincón y husmeó un buen rato. Casi era la hora de regresar cuando, de repente, se acercó la librera. ¡Hora de cerrar, caballero! La exclamación le sobresaltó, no por exagerada, sinó porque llevaba ya cuarenta minutos concentrado, leyendo fragmentos sueltos. El libro que sujetaba bajo el brazo, el que habia guardado un rato antes mientras decidia si lo compraba o no, comparándolo con otros, cayó al suelo. Normalmente hace esto en las librerias, pues como ya he comentado con anterioridad, Hache no anda muy bien de dinero en las fechas que estamos. Si por él fuese, su casa estaria llena de libros. Con velocidad vergonzosa se agachó ridículamente a recoger el libro bajo la mirada compasiva de la librera que ya casi se habia dado la vuelta para volver hacia la puerta. Lo colocó en su sitio y fué entonces cuando vió el papel que habia caido de su interior. Con una letra preciosa, femenina, se leía claramente lo que parecian unas instrucciones:

Hache no pensó nada sobre la nota. Solo tuvo el tiempo justo para leerla de refilón. Salió apresurado bajo la mirada satisfecha de la librera. No le gusta molestar en los negocios cuando estan a punto de cerrar. Solo unas horas más tarde, ya en casa, Hache le dió unas vueltas al asunto leyendo una y otra vez el papel. Pero en el momento, en la tienda, solo le vino un sincero suspiro: pero si yo no tengo ninguna chupa de cuero...