Àpats

Farta de menjar, espera el postre. La seva dolçor calmarà la plenor somnolenta.
 
Un postre que es demora, mentre veu atònita que serveixen ja a la taula del costat.
Per la finestra el vent sobta les circumstàncies del moment, i dibuixa en les enormes cortines ones de mar que semblen envoltar dos cossos nus i mullats en la foscor. L’escena es trenca quan la comensal del fons es descorda el teixit de braç i coll i continua menjant. Ella mira en altra direcció, fixant la fotografia d’eixe moment.
 
Sent la necessitat de córrer cap a la mar, i mentre pensa en això es troba sortint per la porta. Res sobtat, i tot de sobte. Un cop dins de l’aigua freda es desperta, i mira al voltant. El seu rellotge, que encara funciona, marca les quatre i poc.

Torna cap al restaurant, amb els pantalons desajustats i eixugant-se amb la samarreta. A la porta una nota diu “avui no hi ha més postres”, així que cap a casa.

Camina cap al seu destí, i se li barregen les imatges de dos pensaments. Valora si arribarà a temps a la cita de les cinc mentre imagina el demà assaborint el pastís de formatge.

Més sorra a les butxaques

Butxaques que trencades avisen de la pèrdua del no res. Uns cèntims que no tenies flueixen pel camal. Adéu als diners que no importen. Hola a la sorra de les sabates.
Entre les ungles portes la pell rascada a les esquenes dels altres. Guardaries una mica, però la butxaca ve plena d’una sorra que un dia, apegada als peus d’aquella xiqueta, escalà atrevida del taló a la natja. Com si la sorra sabés on anava. Noble, Però atrevida. Maleïda. Benvinguda.

El marcià que investigava l’art a la Terra ha aconseguit arrancar la nau. Ha fet grans descobertes sobre artistes contemporanis. Les creacions que ha vist no mereixen ser ombra ni bes d’amagat. Però no espoliarà l’art terrícola. Això no seria comprés a Mart. Gairebé havia començat a sentir que era hora de tornar a casa quan l’aparell gemegà breument despertant-lo del viatge interior.

L’últim senyal de ràdio del dia tretze era tènue, però venia de casa. Li demanaven tornar, s’entrellegia sota les interferències. Havia de parar a posar combustible, fer unes soldadures, no pensava que la nau resistís l’últim viatge. Volies vindre a buscar-me, però jo encara no m’havia cordat la última sabata.

En un minut estic amanit!… i desaparegueres a l’horitzó.

La nau quasi no es despegava de la línia de mar, però en un últim intent de caure, s’encaminà per fi tremolosa al seu destí.

Com si els qui pressionen pogueren comprendre. Quan més constrenyen és quan es pot resistir. Això m’has ensenyat.

És la única manera! Escridassava el món de les bones costums. 
No queda alternativa! Imprimien les grans rotatives (dixit).
 
Però aquella si hi era, l’alternativa de la nau envellida per les aventures. Només havia d’arrancar-la, però gairebé li quedava empenta. En l’últim alè, i trencant com al llarg de tota l’aventura alguns rellotges de sorra, ja ha aterrat a Mart. Un viatge seré, net. Directe.

Arriba quan la festa de benvinguda ha retirat les garlandes. Aparcada, espera, i una lleu brisa llunyana li porta l’olor de croissants recentment cuits. És de nit. És tard i fa fred.

Després del breu descans ha sortit el sol, i el navegant esgotat que gairebé no ha desfet equipatges s’ha disposat a reparar la nau de nou. Aquesta nau que ho ha pogut tot, i que ara cerca l’últim impossible que l’honrarà, esdevenint nau de naus. Cap camí és difícil tot i vehicles vells. Les antenes es desdoblen fora del barret, i ara que ja està a Mart pot mostrar-les. Està en casa. No vol comprar cotxe, ni tindre gos. I somriurà a totes les sogres simpàtiques dels altres.

Si dur dues jaquetes significa passar menys fred, ballaré nuu sota la pluja,

i tal vegada, només tal vegada, em posaré una d'elles
per silenciar aquelles
        coses dels vells que saben de fred.
Tacats de la sang que farà brollar la pau.
Mullats de la fredor del vell àrab Zalon, 
que portà el cero a l’infinit de la cultura.
Escorreguts sense més.
Comparacions repetides amb persones que no ens arriben 
ni a la sola de les sabates.
Ombres que es neguen a seguir els teus peus, 
i forniquen entre elles.
Mig entrepà de truita. No estic a règim, encara no.
Però 84 són massa kg.

Xafar segur privilegi d'iguals,

somiar despert avantatge d'infants
emparellats
que trontollen per la sensatesa aquella
que vagava sota el voladís etern, el que no mulla cap pluja.
Perquè el Sol fondrà coses que no tenen valor
quan l'han perdut de camí a la solució
anant per l'ombra, circulant de nit.

Vesteixes l'amor que no et pertany.
Pots tal vegada robar al temps allò que et dona
i vestir amb amors que no combinen.

Però tard o d'hora escriuràs
epitafis
que només els morts reciten.
Si és malaltís, què!
Si està prohibit, què!
Si s'esvaeix. Ai si s'esvaeix!
Això és altra història...

Si és malaltís, estar vestit.

I si és malaltís somiar despert,

vestit.

Al crit del cel, un flaire de remostrons

de postres que han esdevingut primers.

Perquè no hi haurà mort del verdader amor

dispara-li tant com vulgues,

les fletxes de canya sorda no afluixen si estàs vestit.

Falsa roba.

Nuesa certa.

Si estàs vestit amb roba d'altres

no és tanta deshonra

com estar vestit sense més

amb la roba d'una ombra.