Ai periquito de nom impronunciable. 
Ai marieta desgarvada encara per l'edat. 
Ell vesteix a ratlles, gravades a ferro calent. 
Ella es fa unes trenes amb un barret d'indiana jones, esperant així al seu amor daurat.
Carros de cartró, cases en procés d'esdevenir acordió, entre dues pestanyes tallades amb cura es munta un sistema ideal. 
Una bioconstrucció que no deixa rastre ni fa nosa. 
Pesa poc però no s'en vola.
Carlota i Taquio, aquesta és vostra.

Satrapi ens augurava una construcció massiva mitjançant l'educació (popular, afegiria jo). I ho feia sense conèixer-la. Els mitjons per la nit a mode d'amulet només signifiquen que té poders. Poders per emular als grans. El poder de la constància, del treball formiguer i de la perseverància. Consistència soluble en líquids polars, quan s'escalfen. I al calor del café és quan construeix les millors plataformes d'educació popular. Ha aprés estratègia, i fins i tot ha desaprés, què és allò més difícil què és capaç de fer un èsser humà adult. L'infant atrapat al seu interior enderroca els seus murs de paciència per poc a poc, esdevenir-la més improvisada.
Capaç d'aprendre mentre desapren, totes aquelles eïnes que necessitem col·lectivament, per posar-les al servei de l'alliberament educador. Constructora de paradisos infantils, sigilosa. Compensa quan s'agrupa, està pendent, prudent però pendent. La construcció del grup necessita animadors, educadors, activistes, potències en potència. Persones amb poders com els teus que fan de les mogudes que organitzem, mogudes úniques. Fa entendre que per fi, no organitza activitats, sinó persones. Organitzar persones per fer-les esdevindre més lliures, més capaços de respondre els atacs dels dos costats del sistema, els del poder i els de la servitud. Els seus peus calcen estiu de felpa amb ratlles vermelles, perquè ha entés que no hi ha contradicció en l'acció, si està planificada i amb intenció. Què calen noves formes de fer, i que sortir amb xancles no és de guiri, si serveix per al propòsit.

O sí. Però li dona igual.

Noves formes que inclouen la creativitat i la instrumentalització dels instruments del poder. El principi de les arts marcials: aprofitar l'energia de l'oponent per a enderrocar-lo sense esforç. Només deixar-lo fluir enlloc de bloquejar-lo.

Els seus mitjons, damunt d'una carrossa de Sant Antoni, són espectaculars.
Amb pantalons o sense ells, ell sempre caminava. L'energia invisible de qui duu capes invisibles, però no és invisible, a tenor del bon teatre que ha construit. Quan jo dubtava, només mirava a la parella del bombí i la perruca afro, i allí estava ell, caminant. Sempre caminant. Sempre sempre sempre. Quan les rates apremiaven. Acorralaven. No era el meu company encara quan jo ja el mirava savent que treballava pel bon camí, el que acavà confluint amb el meu com no podia ser diferent. Entre pomeres d'utòpics, i blanquejos posteriors, cap bang suplantarà la bohnanza del que feiem. Socialdemòcrata convençut, que no enten de poders fàctics, construint anarquia llibertària i educadora amb la militància de les llibertats com a única bandera. Tu sapigueres abans que Tolstoi quanta terra necessitava un home. Tu parlares d'educació abans d'alçar-te de la immaduresa adolescent. Amb armaris o sense ells, sempre et vaig mirar per darrere, entre bambalines, o des del despatx de l'animador que tot ho controla i res sap amb certesa humana. 
Caminaràs per brosses fines, verdosos prats. Seràs sempre tímid, reservat. No et despullaràs mai tot i haver oblidat els pantalons qui sap on, perquè saps que quan peles les taronjes totes acaven tenint pinyols, malgrat que alguns siguen minúsculs. 
Eixa perruca afro no impedirà que expliques a qui escolta vestit acudits amb humor entollat, xapoteig de katiuskes desgastades. 
Forcall ha posat estàtua a un tio en gallumbos que un diumenge es posà la boa per fer un gran discurs. Han passat mesos sencers, i la boa no apareix. Però tinc sospites de qui la duu encara posada per les nits, i es fotografia front a l'espill en calçotets repetint textos amb accent francés.

Quins amics!    

És evident. Una amiga és una amiga, tot i que tinga manies. Tot i que es pegue gomets. Al cap i a la fi, a qui li importa si té la subtil mania de sentir-se bonica cada cop que oblida (o no...) eixes enganxines colorides i infantils al seu cos. A mi no. Silenciosa, segonplanista, certa i segura, insconsistències volàtils cada cop que no coneix camí de retorn. Reminiscències de soroll sord metàl·lic quan per fi arriba la resposta que sempre arriba. Reina de visites guiades als jardins verges col·lectius. Blanca i bruna. Rollet hippi punki, per un ús del lila i el negre que la bateja tímida i amb força.

 

Vaixells salvadors, a la fi del rellotge sabrà dir-te que has d'avituallar. Entre riures i algeps. Cap al coneixement mutu, el més sorprés sóc jo, estic segur. Quan ens tanquem tots al bunker maia somiarem estar envoltats d'un gran equip multidisciplinar de potents educadors que sabran per on començar quan ja no quede res. I ella és un d'ells. Quan mires als teus peus i veges amb qui camines, t'encantarà notar, com jo faig, que qui trepitja les passes del company del davant no eres tú, som els dos. Ella també. I quan veges que no camines sol, t'alegrarà saber que algú que vol canviar el món ha decidit fer-ho amb tú, amb el que creus. Prova és de que no es poca cosa.

L'aplec ens descobreix coses. Seran els gomets.